Darkness on the edge of town

. Foto: Jaume Cusidó

Va sortir de la ciutat. Després d’un dia intens, nou, amb canvis en la seva rutina diària, volia agafar la distància física necessària i reflexionar amb serenitat. Volia allunyar-se del brogit i aturar el temps, cercar un moment per a ell.

Davant les ultimes clarors del dia, on el crepuscle ja quasi perd el seu nom, observava la ciutat des de les afores, a l’altra banda del riu. Es va adonar de sobte que estava en un moment únic; si mirava cap a l’oest era a ple dia, hi havia una llum vidriosament serena, decididament diürna; però si tombava el cap, aleshores veia una nit de lluna de conte igualment irrevocable, d’allò més màgica. Moment sempre intens, translació conscient on s’acaba el cicle diürn i comença el nocturn. La fosca creixent augurava una nit freda; mirant al seu davant, les llums dels edificis espurnejaven dins de figures rectangulars i des de les afores, sentia de lluny el campanar del santuari.

D’allà estant, dret al mig de l’herba, la foscor ja dominava arreu; recordant a Springsteen, observava la ciutat des de les afores, quasi en la obscuritat.

45.

Als 45 anys acumules ja vivències i sensacions de tot tipus, comences a tenir la impressió que ja has viscut tot el que era al teu abast. Et sembla que ja has tingut totes les experiències. I tanmateix no és així. No ho és perquè tot rau en com et mires la vida, com valores la realitat que t’envolta. Si ho valores des del passat segons els cànons del que has viscut, o ho valores des del present, amb il·lusió per l’esdevenidor.

Perquè cada moment és nou, no viscut fins ara. Cada moment et permet viure amb claus de present i no segons els eixos del passat. Cada moment s’ha de prendre com un moment per descobrir, com una vivència per aprendre.

No ens som conscients, però en tot moment domina la impermanència, no hi ha res que es mantingui i tot està en mutació constant. L’únic propòsit ha de ser adaptar-se i viure cada instant com a únic i nou; mantenir la il·lusió adolescent per la fascinació.

Si hom combina aquesta fascinació amb la utilització de l’experiència per interpretar el coneixement, avaluar millor els processos, conèixer les reaccions, aleshores l’acte de viure a la meitat de la vida ha de portar, indefectiblement, més satisfaccions que trasbalsos; s’ ha de convertir en un acte de construcció constant. En això estem.

A recer

Polsegós, sec, l’herba era bruta i les petjades feien fum. Pujava el camí fins la carena i feia dies que no havia plogut. Una ventada de nord s’havia endut definitivament l’ambient calorós, encara d’estiu, i el primer aire fresc s’absorbia amb delectança.

Sons d’estiu; mentre seguia el camí s’oïen només insectes i algun ocell. Observant el bosc, assegut davant del camp, ara sec, els seus pensaments es confonien i es convertien en fantasies, on ressonaven com de molt lluny els lladrucs cansats d’un gos.

Feia un any, tan sols, es veia ell assegut allà mateix, dalt la carena, capficat encara amb el seus maldecaps. Evocant les imatges tan ben expressades per Pere IV i cercant a voltes l’entrellat. Ja era el final, però el camí encara era dur; els darrers panteix, les últimes avantsales per sortir de l’agonia.

Un any després era fora, s’ho mirava de lluny i serenament ja podia evocar-ho. No obstant, no feia tan que allà mateix les llàgrimes havien solcat galta avall. Amb els ulls entelats, el bosc borrós l'embolcallava i el protegia; només allà estava be, a salvaguarda d’enveges i ambicions; a recer d’ell mateix.

Semblantment a la natura, el son també el protegia. Mentre somniava restava protegit de la realitat. Es submergia en el món de l’inconscient i deixava que el temps passes, que es dissolgués imperceptiblement com la boira.

Però temia despertar-se. En el trànsit cap a la consciència, totes les pors se li presentaven de nou. Les havia deixat enrere per una estona, però de cop i volta tornava a sentir les seves veus, el seu pes implacable i feixuc. Quan es despertava, de forma maldestre provava de no escoltar, de negar la realitat, però només aconseguia negar el seu propi jo. Sensació estranya; desesperat, només dormint reposava la seva ànima trasbalsada.

Impressions subjectives sobre política municipal

Fa mig any que sóc regidor de l’ajuntament de Castellar. Mig any que participo de la política des de dins, des de l’altre banda de la barrera. En aquests sis mesos de mandat m’he trobat amb un equip de govern amb una gran majoria, amb poca predisposició real per aprovar temes per consens i amb una actitud a voltes de suficiència envers la resta de partits. M’he trobat també una oposició nova, sovint a remolc, amb regidors també nous, com jo, però desvinculats de la política municipal dels darrers anys. Personalment he tingut la sort de tenir una assemblea i uns companys, amb la mateixa il·lusió que el primer dia, i especialment la meva companya de partit, que a més de la passió i la il·lusió compartida, tenia ja experiència sent regidora a l’anterior mandat. Això m’ha permès poder iniciar-me en la tasca de regidor sense que es notes massa que no ho havia estat mai.

En aquest mig any a la institució he constatat el que ja m’esperava: molta burocràcia, molta tecnocràcia, i molta maniobra política sense objectius clars. No dubto del desig de l’equip de govern de fer el millor per la vila, no obstant també constato que les seves accions estan sempre condicionades per la tecnocràcia i per l’opinió pública. D’una banda, qualsevol decisió que passi per una avaluació tècnica és poc susceptible de ser canviada. No hi ha una voluntat real de canviar el que tècnicament ja s’ha decidit. No hi ha una voluntat de replantejar la decisió, de pensar contracorrent, de donar una altra possibilitat. Tot ha de ser segons el cànons, sempre sota la salvaguarda del possibilisme tècnic.

I en segon lloc, qualsevol decisió de l’equip de govern esta condicionada per l’acceptació de l’opinió púbica. El que mana, bàsicament, és que no hi hagi cap erosió de l’electorat, cap daltabaix de l’opinió de la ciutadania en accions de govern. Aquesta preocupació es palesa per exemple en el tancament del CAP, en les obres del gasoducte, molt poc explicades, en la minimització de l’augment d’impostos, etc.

No obstant, no pot ser que les grans obres que poden afectar negativament a l’opinió pública es facin per un interès particular sempre al principi dels mandats (Can Bages, Gasoducte), no pot ser que només per por al què diran, es faci el ridícul primer no deixant portar a Ple una moció d’ERC (sobre la independència), després acceptant-la com a pròpia, i finalment no presentant-la. Aquestes maniobres polítiques de baixa intensitat no són dignes d’un equip de govern presumiblement competent. Perquè les jugades polítiques per protegir aquesta imatge pública es poden girar en contra i poden amagar la bona gestió.

En tot cas, l’objectiu i l’acció política municipal pot passar per el debat ideològic, com ha succeït en el darrer ple de gener, però especialment ha de passar per una bona argumentació en el debat, un model de gestió clar per el municipi i evidentment una actitud sempre constructiva en les opinions. En cap cas ha de passar per rebaixar la dignitat d’un òrgan com el Ple municipal, de màxima representativitat en el municipi, amb falta de rigor, retrets i picabaralles polítiques que només fan que alimentar el desprestigi crònic i l’allunyament dels ciutadans.