A recer

Polsegós, sec, l’herba era bruta i les petjades feien fum. Pujava el camí fins la carena i feia dies que no havia plogut. Una ventada de nord s’havia endut definitivament l’ambient calorós, encara d’estiu, i el primer aire fresc s’absorbia amb delectança.

Sons d’estiu; mentre seguia el camí s’oïen només insectes i algun ocell. Observant el bosc, assegut davant del camp, ara sec, els seus pensaments es confonien i es convertien en fantasies, on ressonaven com de molt lluny els lladrucs cansats d’un gos.

Feia un any, tan sols, es veia ell assegut allà mateix, dalt la carena, capficat encara amb el seus maldecaps. Evocant les imatges tan ben expressades per Pere IV i cercant a voltes l’entrellat. Ja era el final, però el camí encara era dur; els darrers panteix, les últimes avantsales per sortir de l’agonia.

Un any després era fora, s’ho mirava de lluny i serenament ja podia evocar-ho. No obstant, no feia tan que allà mateix les llàgrimes havien solcat galta avall. Amb els ulls entelats, el bosc borrós l'embolcallava i el protegia; només allà estava be, a salvaguarda d’enveges i ambicions; a recer d’ell mateix.

Semblantment a la natura, el son també el protegia. Mentre somniava restava protegit de la realitat. Es submergia en el món de l’inconscient i deixava que el temps passes, que es dissolgués imperceptiblement com la boira.

Però temia despertar-se. En el trànsit cap a la consciència, totes les pors se li presentaven de nou. Les havia deixat enrere per una estona, però de cop i volta tornava a sentir les seves veus, el seu pes implacable i feixuc. Quan es despertava, de forma maldestre provava de no escoltar, de negar la realitat, però només aconseguia negar el seu propi jo. Sensació estranya; desesperat, només dormint reposava la seva ànima trasbalsada.