. Foto: Jaume Cusidó Va sortir de la ciutat. Després d’un dia intens, nou, amb canvis en la seva rutina diària, volia agafar la distància física necessària i reflexionar amb serenitat. Volia allunyar-se del brogit i aturar el temps, cercar un moment per a ell.
Davant les ultimes clarors del dia, on el crepuscle ja quasi perd el seu nom, observava la ciutat des de les afores, a l’altra banda del riu. Es va adonar de sobte que estava en un moment únic; si mirava cap a l’oest era a ple dia, hi havia una llum vidriosament serena, decididament diürna; però si tombava el cap, aleshores veia una nit de lluna de conte igualment irrevocable, d’allò més màgica. Moment sempre intens, translació conscient on s’acaba el cicle diürn i comença el nocturn. La fosca creixent augurava una nit freda; mirant al seu davant, les llums dels edificis espurnejaven dins de figures rectangulars i des de les afores, sentia de lluny el campanar del santuari.
D’allà estant, dret al mig de l’herba, la foscor ja dominava arreu; recordant a Springsteen, observava la ciutat des de les afores, quasi en la obscuritat.
0 comentarios:
Publica un comentari