Als 45 anys acumules ja vivències i sensacions de tot tipus, comences a tenir la impressió que ja has viscut tot el que era al teu abast. Et sembla que ja has tingut totes les experiències. I tanmateix no és així. No ho és perquè tot rau en com et mires la vida, com valores la realitat que t’envolta. Si ho valores des del passat segons els cànons del que has viscut, o ho valores des del present, amb il·lusió per l’esdevenidor.
Perquè cada moment és nou, no viscut fins ara. Cada moment et permet viure amb claus de present i no segons els eixos del passat. Cada moment s’ha de prendre com un moment per descobrir, com una vivència per aprendre.
No ens som conscients, però en tot moment domina la impermanència, no hi ha res que es mantingui i tot està en mutació constant. L’únic propòsit ha de ser adaptar-se i viure cada instant com a únic i nou; mantenir la il·lusió adolescent per la fascinació.
Si hom combina aquesta fascinació amb la utilització de l’experiència per interpretar el coneixement, avaluar millor els processos, conèixer les reaccions, aleshores l’acte de viure a la meitat de la vida ha de portar, indefectiblement, més satisfaccions que trasbalsos; s’ ha de convertir en un acte de construcció constant. En això estem.
0 comentarios:
Publica un comentari