Estació pròxima

Té la sensació que la vida és com un tren que ens porta inexorablement cap a un destí inevitable; no el que segur tenim tots, sinó un de més proper, dins la mateixa vida. Un destí temut i anhelat. Mentre passa el temps, els girs del viatge li fan replantejar situacions i les noves estacions sembla que li condicionen els propòsits.

Tanmateix, els daus s’han llençat. Alea iacta est. En càmera lenta, els daus volen cap a l’objectiu atzarós. Veient-los passar, veient-los volar, ja sap que canviaran les situacions, les persones, els motius. Encara que variïn els trajectes i les estacions, el viatge porta cap al mateix lloc. Una vegada la deessa fortuna ha emès el veredicte, encara inconegut, tot s’ordena cap al mateix final.

I no dubta, té la permanent sensació que aquesta estació pròxima és ineludible, inamovible, indestriable. No es pot moure ni canviar. No es pot evitar ni quan la temença instintiva ens fa acomodar-nos en una situació fictíciament còmoda, però com tot, passatgera.

Sobre la Inacció i la desinformació del govern municipal

Fer-se càrrec del govern i l’administració municipal suposa afrontar un seguit d’accions, unes més importants, d’altres més populars. Hi ha algunes d’aquestes accions que no passen desapercebudes, són qüestions importants que calen de manera més profunda en els ciutadans i el territori. Estic parlant de la decisió des de l’estat de fer passar un gasoducte per el nostre terme municipal. Aquest pas implica la desforestació d’un gran tram de bosc, la destrucció d’una part del torrent de Colobrers, el final del torrent de Can Bages, i ja en el terme municipal de Sabadell, els talussos del riu Ripoll i una part del seu únic pulmó verd, el Bosc de Can Deu (per no parlar de zones més allunyades).

Davant de l’abast d’aquest obra, és de suposar que el govern municipal del PSC vetlli perquè l’obra tingui el mínim impacte al terme municipal i defensi un espai verd sempre molt amenaçat per la pressió urbanística i industrial. També hem de suposar que davant d’una agressió externa del territori (no qüestiono si necessària) es posi en contacte a nivell institucional amb les forces polítiques del municipi, primer per informar i segon per fer front comú perquè l’ impacte sigui el menor possible i es preservin les declaracions ambientals necessàries.

Les obres a dia d’avui fa més de dues setmanes que s’han iniciat. Hem de suposar que fa setmanes que l’Ajuntament ha signat els convenis i les llicències d’obres necessàries per la correcta instal·lació del gasoducte. Això és una obra que no es pot planificar i executar d’una setmana per l’altra, i no em puc imaginar que l’Ajuntament no sabés amb antelació el que havia de passar, fet que encara seria més greu.

Perquè no ha informat l’Ajuntament? Perquè no n’ha dit res fins que no hem vist a les màquines apropar-se? Em sembla que és una irresponsabilitat molt greu i una falta de respecte envers la ciutadania en primer lloc i envers els seus representants, els partits polítics, en segon. Un Ajuntament té la obligació d’informar del que esta succeint o del que succeirà al municipi. És ell qui té la informació de primera mà.

Tampoc entenc quin ha estat el tractament periodístic en el setmanari municipal. Una notícia a la tercera plana no es correspon amb la magnitud de l’esdeveniment. Estaven o no estaven informats del que estava succeint? Com pot ser que no hi hagi un suport gràfic del que està passant?

Fins ara ha dominat en el govern només la inacció i la desinformació palesant una vegada més una nul·la sensibilitat per qüestions ambientals i de territori. Tot i la irreversibilitat del problema, encara es poden esmenar alguns errors. Espero que com a mínim es tingui la decència de no dir que “no era culpa seva”.

Houellebecq

Al final del passadís hi ha l’estudi que utilitzo sempre que vull estar tranquil. Allà hi tinc un escriptori, un sofà, i dues prestatgeries plenes de llibres, els que no caben a casa. M’apropo a una d’elles i ressegueixo el llom dels llibres amb el dit: Patricia Highsmith, George Orwell, E.M. Forster... M’agrada agafar a l’atzar qualsevol volum i llegir la primera pàgina, a veure com comença.

M’aturo en un llibre de Houellebecq. És d’aquells llibres que un dia algú va comprar però que ningú recorda i que ningú ha llegit. Més o menys com els que et regalaven a les caixes d’estalvi quan eren caixes d’estalvi. Un d’aquells llibres que habitualment poses als prestatges inferiors de la biblioteca o que queden darrera d’altres més interessants. Com aquelles persones que veus cada dia a l’empresa però que el dia que marxen no t’adones que ja no hi son, havia vist el llibre per casa sense prestar-li cap atenció. L’ interès és selectiu i et permet fixar-te molt amb llibres (o persones) que t’atreuen d’alguna forma, i en canvi bandejar d’altres amb els que no hi tens cap relació.

Malgrat tot, aquest nom l’he sentit força darrerament, i per alguna raó del subconscient el dit es para al llom d’ “Ampliación del Campo de Batalla” de Michael Houellebecq. L’agafo, llegeixo la crítica sempre positiva de la contraportada, densa i amb lletra massa petita, i torno a observar la foto del davant una vegada més, ara amb interès. No m’estranya que no li hagués prestat mai atenció: l’embolcall no és gens atractiu.

La critica diu que per ser la seva primera novel·la, és “terrible i terriblement divertida”, un llibre “sec, implacable i amb un humor negre molt punyent”. Malgrat la incertesa de la presentació, obro per la primera pàgina i començo a llegir; un conjunt de factors fan que passi de la primera pàgina i segueixi amb la segona, tercera, quarta... Tot i que l’acció es situa a meitat dels noranta (quan va ser escrit), el protagonista és un consultor informàtic cansat de la seva feina... i cansat també de la realitat que l’envolta. En permanent depressió, veu la vida com un camp de batalla, ple de regles, del qual o s’amplia o sucumbeix. Parla a un lector que pot ser qualsevol:

“A ti también te interesó el mundo. Fué hace mucho tiempo; te pido que lo recurdes. El campo de la norma ya no te bastaba; no podias seguir viviendo en el campo de la norma; por esto tuviste que entrar en el campo de batalla. Te pido que te remontes a ese preciso momento. Fué hace mucho tiempo ¿no? Acuerdate: El agua estaba fría.

Ahora estas lejos de la orilla: ¡Ah, si, qué lejos estás de la orilla! Durante mucho tiempo has creido en la existéncia de otra orilla; ya no. Sin embargo sigues nadando, y con cada movimiento estás más cerca de ahogarte. Te asfíxias, te arden los pulmones. El agua te parece cada vez mas fria, y sobre todo cada vez mas amarga. Ya no eres tan joven. Ahora vas a morir. No pasa nada. Estoy ahí. No voy a abandonarte. Sigue leyendo.”

Metàfores implacables sobre la vida, paràgrafs que et fan pensar. Deutor de Schopenhauer (“tota vida és essencialment sofriment”) Houellebecq no fa cap concessió a l’alegria, no deixa cap possibilitat de sortida. Amb aquestes premisses no seria un llibre que m’atrauria d’entrada, no obstant, el retrat que fa de la societat dels anys noranta i el seu estil directe i punyent m’enganxa des de la primera pàgina.

No m’agrada començar un llibre quan ja n’estic llegint un altre, però és un mal costum que no puc eradicar. M’estiro al sofà de l’estudi i deixo passar la tarda observant la realitat amb els ulls de Houellebecq; pessimista però lúcid segur que no em deixa indiferent; d’això es tracta.

Deformacions temporals

Un dia vaig agafar un tren, vaig anar a una ciutat estranya i al migdia estava dinant amb gent inusual. A la tarda vaig anar a un congrés, després estava sopant amb la mateixa gent, ara ja més propera, al vespre vaig anar a un espectacle i a la nit estava prenent unes copes amb uns amics.

El dia va ser intens i a mitja tarda vaig haver de fer un esforç per pensar si havia dinat, per saber si era el matí o la tarda. Al vespre, pensant el que havia fet al matí, em semblava que havia sigut ahir.

Aquesta deformació del temps es va donar en l’ interval de 24 hores però es pot donar també en tot un any. Depèn de com transcorre l’any, de si mantens les mateixes situacions personals, emocionals, o socials, el passat et pot quedar molt proper o molt distant. Quan penso en ara fa un any, noto que em queda molt lluny en el temps. D’ençà fins ara m’han passat moltes coses, he canviat moltes situacions i observo el desembre de 2010 com un passat llunyà. Han anat passant els mesos i canviant les situacions com canvia el paisatge quan l’observes des de la finestra d’un tren. Aleshores estava pujant la carena, quasi era a dalt. En el darrer estadi, a l’últim replà abans d’escalar el cim entreveia moments de felicitat, estones plaents pensades a consciència.

A velocitat de creuer, a voltes et pots passar dies, mesos, anys observant el mateix paisatge monocromàtic, sentint cada vegada com torna el cicle anual monòtonament. És llavors quan perds la noció del temps i quan et sembla que el Nadal passat va ser abans d’ahir.

Nogensmenys, si en aquest transcórrer de paisatges has canviat de color, si has passat de la linealitat a la exuberància, del desert erm a la selva frondosa, has seguit per la senda d’un bosc espès, has travessat un túnel inacabable, has trobat atzucacs desesperants, obstacles que et semblaven infranquejables, has arribat a una clariana, has seguit per la cinglera, has aconseguit escalar el cim però no t’has aturat a dalt, has baixat fins al pla massa depressa...

Quan passa tot això, pensar en ahir, en fa un mes o en el desembre passat és una quimera; et provoca una sensació de llunyania, et suggereix un passat fins i tot nostàlgic, sumit llavors en l’ascensió èpica, i et remet a moments que fins avui no valores conscientment en tota la seva singularitat.

Aleshores gires la vista, mires l’horitzó i veus el següent cim, ara ja més a prop.