Es van trobar davant de casa. Per la resta era un dia qualsevol, un dia més, però per ells dos seria l’últim que es veurien. Ella amb por va travessar el carrer, amb pas dubitatiu va mirar si venia algú i es va arriscar. Va creuar el gual confiant en tenir el temps suficient per arribar a l’altre cantó. Allà l’esperava ell, que restava al portal.
Es coneixien de tota la vida, des de joves. Havien sigut veïns, s’havien ajudat com s’ajudaven abans els veïns i ara tots dos estaven sols. I arribava el final. Ella li explicava al seu net dies més tard: “em vaig acomiadar d’ell. Me’l vaig trobar al carrer i sabia que seria l’última vegada”.
L’estiu passat per Santa Maria encara va fer l’esforç; va anar a felicitar-la. Gestos insignificants que fan feliços a les persones. Sobretot quan tenen poc. I ells dos passaven amb poc.
Un jorn rere l’altre, l’estiu encadenava la primavera i els anys anaven passant. Ell els comptava per estius. Estava be de salut, només li tremolaven les cames. Estava be però ja li havien dit els seus fills: Pare, no pot viure sol, ha de venir amb nosaltres. Que no ho veu que es farà mal?
Com estem Gaietà?- Li va preguntar ella –
-Be, però m’han dit que no puc estar sol. No tornaré a aquesta casa.
Si tu no vens per aquí i jo gairebé no surto, poc més ens veurem – va pensar ella-
I li sabia greu.
Un matí de novembre ell va posar el punt final. Se’n va anar tranquil, sense fer soroll, com havia viscut. I ella ja ho sabia, però al moment de fer-li saber, tot l’agraïment de tants anys se li va fer present; li va entelar la vista.
Eren massa gestos quotidians, amistats d’una vida. I agraïment, molt agraïment.
