Cercava interlocutor. Buscava algú que el comprengués, que l’escoltés i que pogués parlar amb ell de les seves experiències recents; del que havia fet els darrers dies, del que havia pensat, del que havia llegit. Algú a qui pogués explicar la interpretació de Dant sobre les portes del Infern, algú que volgués saber què significava aquell moviment, la diferència entre ells i els altres, la importància per les coses ben fetes.
Però aquesta interlocució no venia, es trobava sempre en el buit amb les mateixes banalitats i les mateixes nicieses i només li quedava la música, sempre la música. Un dia, escoltant l’Amelie es va quedar en trànsit. No li importava res ni li influïa res. Mentre cretins l’instaven a seguir la senda de la por, el so de l’acordió li transportava la consciència cap el més enllà; travessava el pont deixant enrere el món terrenal, abraçant el regne on només ell hi tenia poder.
Tenia clar el que volia, només havia d’esperar per allunyar-se d’aquell camí. Al seu entorn éssers buits parlaven entre si però ell no els escoltava, el seu jo més íntim era lluny,volava sostingut pel so de l’acordió cap a la felicitat de la inconsciència.
