Al costat d'un camp de gladiols

Deixem la carretera 471 per Dachau-Ost i entrem en una zona inacabable d’illes de cases totes iguals. La ciutat s’estén davant nostre de forma horitzontal on es combinen zones residencials amb zones industrials. Seguint l’avinguda de doble carril farcida de semàfors posem atenció als cartells on indica ”Concentration Camp Memorial Site”.

Al cap d’alguns kilòmetres observem a l’esquerra un camp de flors immens. A l’inici del descampat una bústia amb un cartell “casse” ens fa veure que deixant una moneda podem tallar un gladiol, una dàlia o fer un ram variat. Seguim per l’avinguda i finalment arribem al pàrquing del memorial. Deixem enrere el brogit urbà i ens endinsem per un camí que ens mena davant la reixa del recinte;”El treball us farà lliures”, posa forjat amb ferro. Allà hi ha les restes d’una andana i uns rails de tren que mostren on baixaven els presoners quan arribaven a Dachau. És un matí calurós d’un dia d’agost, talment com aquell 28 d’agost del 45 en què ell va arribar a Dachau:

Travessant Europa des del sud, el fatídic viatge havia durat 2 mesos. Procedent de Bordeaux, era un dels darrers trens que els nazis aconseguirien fer arribar a Dachau, els darrers presoners. Va ser registrat amb el nº d’intern 94.269 com a “Schutzhäftling Spanier”. S’estava al Bloc 12, sala 2 amb altres resistents espanyols i francesos.

Malgrat el seu optimisme, aviat va veure que la vida al camp de Dachau era molt pitjor que la de Vernet. Els presos eren enviats cada dia a l’alba a fer treballs forçats. Els capataços eren implacables i la mort i l’horror s’estenia per tot arreu. El seu cap donava voltes i la seva mirada cercava al seu voltant on només hi trobava patiment. “Ets a la rasa treballant; al voltant teu el crepuscle matutí és gris, gris és el cel per damunt del teu cap, grisa és la neu en la lívida entreclaror, grisos són els pellingots amb què s’emboliquen els teus companys, grisos els seus rostres...”

Optimista ell, sempre optimista...Però aquell hivern va ser molt dur, dels pitjors que es recorden. I el tifus ho abraçava tot. Si no eren els capataços, era la fam o l’esgotament, i sinó era el tifus. I només faltaven 50 dies per l’alliberament, 50 jorns que serien una eternitat.

Visitant el camp, la ment se’ns envà sovint del passat al present, fa un viatge temporal de 66 anys que només es pot fer amb el pensament. Visitem el museu, els barracons, les torres de vigilància, els filats.. i el crematori. Al sortir, enfilem l’avinguda de dos carrils i una pressa inconscient ens empeny per posar distància entre l’abans i l’ara, entre l’horror i la confortable realitat present.

Al final de l’avinguda parem al descampat, posem una moneda a la caixa i ens endinsem en el camp de gladiols. Ho fem sense pensar, automàticament. Amb la impressió encara del que hem vist, cerquem un gladiol perquè ens acosti a la bellesa. Les flors contrasten amb la mort com un infant amb l’holocaust. La humanitat s’ha equivocat moltes vegades, però sempre tornem a néixer.

Senyores 3€ o la discriminació positiva

El món del futbol té encara trets del segle passat. Antigament el futbol era un món fet d’homes i per homes, i la presència de les dones als estadis era pràcticament testimonial. Els clubs, per incentivar les dones rebaixaven per elles el preu de les entrades i d’aquesta manera pretenien afavorir la seva presència als estadis. Amb aquesta mesura s'ajudava també que els homes poguessin anar al futbol amb les seves mullers; es vetllava per el matrimoni.

A l’estat espanyol, des de la fi de la dictadura, la lluita del feminisme per la igualtat ha aconseguit que molts d’aquells problemes estiguin ja superats. Ha estat una llarga travessa del desert fins arribar al feminisme actual, un feminisme 2.0 que encara té molt recorregut però que aparentment ja té superades moltes de les desigualtats de gènere bàsiques.

Tanmateix, algunes encara no. A Castellar per anar al futbol, les “senyores” paguen 3€ mentre que l’entrada per el públic general és de 5€. Encara necessita incentius la dona actual? Encara s’ha de protegir el matrimoni? El futbol és encara un món “només” d’homes?

La Unió Esportiva Castellar és un club centenari, una entitat exemplar amb un pes específic important dins la nostra vila. En aquest sentit, el Castellar fa passos importants com per exemple recuperant l’ equip sènior femení. Aquest esforç s’ha de reconèixer en un moment en que els sèniors femenins d’altres clubs esportius de Castellar han desaparegut. No obstant, encara queden tics en els que l’entitat de Castellar no hauria de caure: No es pot discriminar (ni positivament) la presència de la dona als camps de futbol. El millor que es pot fer és portar la definitiva igualtat a l’ encara “masculinitzat” món del futbol no incentivant aquesta discriminació; encara que sigui positiva.