Limes

Límit és una paraula que designa separació, partició, fi; suggereix termini d’un territori i inici de l’altre. Separa el proper del llunyà.

Límit ve del terme llatí limes que tenia llavors el mateix significat que ara. L’imperi romà era d’una basta extensió i es necessitaven dies per arribar del centre a la perifèria. El limes de l’imperi era el territori més inexplorat, més llunya, on finalitzava la civilització. En l’imaginari col·lectiu, tan ara com aleshores, el límit territorial, l’extrem llunyà del territori suggeria perills desconeguts i immensos. Era així quan el límit occidental d’Europa era l’oceà Atlàntic i les grans expedicions portugueses o espanyoles gosaven franquejar-lo; també era igual quan més enllà de Tortosa hi habitaven els sarrains i els infidels. El límit, la frontera era l’Ebre i tot el que hi havia al sud era desconegut i perillós.

No hi fa res que a l’altra banda de l’atlàntic hi hagués civilitzacions amb segles d’antiguitat, és igual que al sud de l’Ebre hi habités una cultura molt més avançada que la medieval europea de l’any 1000. El que hi havia més enllà del Limes era bàrbar. Era desconegut i perillós.

Les runes romanes de Aalen situades a Waden Wurtemberg (Alemanya) no són les restes més espectaculars que existeixen, ni tan sols les més valuoses. Tanmateix tenen una particularitat que les fa especials: són el Limes. No hi ha res al nord de Aalen, cap runa, cap vestigi que denoti la presència de Roma per aquelles terres.

Aalen era un campament fortificat del S. I dC on hi vivien civils i militars, i constituïa el límit de dos mons: el conegut i l’inexplorat, el civilitzat i el verge. Allà hi van viure homes i dones que tenien el perill a les portes. Se’n deurien riure quan els ciutadans de Roma cridaven “Anibal ad Portas!” mentre el general cartaginès travessava el Po. Ells havien fet cap fins a Aalen, a Germània, i vivien amb les mateixes pors i neguits que tenim ara per el desconegut; vivien com ambaixadors d’una gran civilització que anys després acabaria devorada per ella mateixa presa dels inevitables cicles de la història. Curiosament el toc final el donarien els eslaus, els de més enllà del Limes.

L'oasi

Brogit de cotxes, soroll de motos, embús a la carretera i sirenes que ressonen a l'aire. Gent amunt i avall, obres al carrer, contaminació...Entro al pati interior de l'edifici i m'inunda de sobte un ambient de serenor i pau. M'acosto a la bassa d'aigua i observo tres caps, petrificats, que miren cap al cel. Tres caps impertèrrits que semblen esperar quelcom de l'Altíssim. Són tres tortugues immòbils sobre les roques. Tres éssers vius talment com estàtues.

Vinc de fora on hi regna el soroll i la calor, la pressa i l'estrès. Al entrar a l'oasi, l'ombra de l'arbre i el silenci viu de les tortugues em conviden a seure. Només he travessat el llindar de la tanca, només uns metres, no fa falta més.

Tinc la sensació d'estar en una illa enmig d'un mar sorollós, una illa on les tortugues tenen el temps atrapat, en una altra dimensió; com éssers d'un altre temps viuen en un espai de contrast entre quietud i moviment, entre perdurabilitat i finitud.

Un gat que no veig miola en el pati. A l'interior de l'edifici se sent el dringar de coberts; és l'hora de dinar i els avis no esperen.

La barrera

S’havia passat la tarda plovent. Una pluja fina i incessant que queia de manera pacífica però persistent. Les gotes repicaven sobre el sostre de fusta com el repic dels dits sobre la taula, de manera cadenciosa i suau. Quan semblava que gairebé parava, quan el repic monòton disminuïa, de sobte es tornava a incrementar com girant el volum d’un aparell de música.

Semblava que gairebé era fosc quan finalment va parar. Ell no portava rellotge, però li semblava que havia de ser tard. Va sortir a fora i va observar com la llum de la tarda s’escolava rera la tempesta. Entre els núvols es percebia encara la claror del que deuria quedar de dia.

Les tardes a la regió de Waden Wurttemberg eren sovint així, canvis sobtats amb grans tempestes. Mentre enfilava el camí que menava cap el bosc, observava l’espectacle de la natura. Era un camí llarg i recte que es perdia davant una muralla d’arbres. A l’esquerra les primeres llums del poble començaven a aparèixer furtivament dins les cases. Era un poblet de cases baixes amb l’església de formes rectangulars al mig. A la dreta, la tempesta amenaçadora feia baixar la boira fins quasi tocar el bosc. Davant seu una barrera gairebé infranquejable d’avets immensos li apareixia desafiant al final del camí.

Va observar un banc de fusta abandonat just a sota de l’arbre més gran, el que guardava l’entrada. Al apropar-s’hi, va percebre gradualment un fort brogit de pluja. Va mirar el cel, i va comprovar que, de moment, d’allà no queia ni una gota. Tanmateix, el brogit de pluja era molt clar: En el bosc hi estava plovent, però només en el bosc. L’aigua acumulada en els immensos avets seguia caient encara durant hores dins l’espessor del bosc.

El camí conduïa cap el bosc, però només entrar feia una forta pendent avall com si s’hi submergís. Com en un forat, el camí s’endinsava cap a la foscor total. Va fer unes passes endins però només va percebre foscor i pluja, ni un ocell ni un soroll. Es va asseure al banc abandonat i es va imaginar els antics, els autòctons i els nouvinguts. Es va imaginar la impressió que deuria fer als Romans, fa 2000 anys quan van aconseguir arribar a terres germàniques provenint de l’amable regió mediterrània i es van trobar amb aquests boscos i aquests paisatges. No envà no van passar d’aquí; estàven en el Limes, el límit nordoriental de l’imperi.

Reflexionant sobre això va caure la nit i la boira. Mentre al bosc hi seguia plovent va decidir que era millor tornar a la confortabilitat de la llar...