Argelers de la Mérande

Envans, parets mestres arran de camí, colors llampants combinats amb molt mal gust, musiques estridents, joves que proven la força en màquines de fira, peluixos gegants que mai ningú aconsegueix, bungalows, minigolfs, boîtes de platja, piscines inflables , tobogans de plàstic, grills, pizzeries, paella d’or, lloguer de “Vélos”. Travessem uns quans quilòmetres de càmpings de platja, un darrere l’altra per el sinuós camí asfaltat. Sortosament estem en temporada baixa, acaben d’obrir.

Poc després de l’oficina de turisme aparquem. Caminant en direcció al mar, els establiments mig tancats palesen la “baisse saison”. Al costat del bosquet de pins artificial la llevantada bufa fort, tant com el vent tramuntanat. A la dreta una munió de gent atapeeix dos carrers de vianants plens de botigues de souvenirs. Samarretes falses d’equips de futbol, gorres, tapissos, ulleres passades de moda, shorts, gelats de dibuixos animats, rosa intens; m’adreço a un cambrer en francès i em contesta en anglès. Just abans d’arribar a la platja dos immensos inflables ens priven la vista del mar. El mar se sent, s’olora, però no es veu. Un nen amb una espasa a la ma xala de valent mentre el seu avió puja i baixa i una musica eixordadora surt dels altaveus. Travessant la fira assoleixo per fi la platja i una dona em pregunta (en francès) si vull un núvol de sucre. Finalment arribo al passeig marítim i el mar s’estén davant meu. A la dreta el Cap de Creus, llança, El Port de la Selva i Sant Pere de Rodes. Una visió poc habitual del Cap de Creus. A l’esquerra la immensitat de la platja d’Argelers es perd en la llunyania.

Cercant el meu propòsit vaig caminant cap el nord. A un cantó blocs d’apartaments buits que tracto d’ignorar. A l’altre la platja que cerco; I el mar. Només quan observo la platja la meva visita pren un sentit. Tracto d’imaginar-me aquesta platja sent només una platja. Sense res més que aigua, sorra i pins. Quatre quilòmetres de filferrat on milers de persones van estar durant mesos i anys allà refugiats sense esperança, sense futur. Tracto de imaginar-me que deuria sentir, que deuria pensar el meu besavi en el mateix espai físic on estic jo ara. Intento pensar com deurien suportar aquell maleït vent, aquella sorra, aquells guàrdies francesos de les colònies que semblaven més enemics que amics.

Vaig caminant fins a un petit monòlit que hi ha a una de les entrades de la platja. Allà es recorda als refugiats espanyols. És l’únic record que queda de la tragèdia. L’únic nexe d’unió entre el sofriment del passat i la ignorància del present. Sortosament encara tenim el record.

Com fins ara

A vegades costa acceptar que els resultats ens porten a una realitat que no és la desitjada. A vegades ens és difícil d’entendre perquè es donen alguns escenaris polítics, o quin és el sentit de recolzar alguns partits o de deixar de fer-ho a d’altres. Felicitem als que guanyen i als que entren perquè és el joc democràtic, però és evident que anem a pitjor. Anem a pitjor a nivell de país, quan guanyen les dretes gràcies al seu discurs xenòfob i excloent, o quan guanyen els corruptes al País Valencià, o perquè es disgreguen els que defensen l’autodeterminació.

Però també anem a pitjor a Castellar perquè les majories absolutes no són bones per ningú, només pels que guanyen. Reconec que si el PSC ha aconseguit aquesta àmplia majoria, en contra de la dinàmica general del país, és que ha comunicat be amb la ciutadania, però insisteixo que una majoria absoluta no serà bona per Castellar. Amb una majoria absoluta només s’actua amb un discurs, amb un sol color, i queda menystinguda la pluralitat. Aquests quatre anys, malgrat no tenir majoria, l’equip de govern ens ha demostrat la seva determinació per imposar els seus projectes sense consens, utilitzant l’anomalia del trànsfuga. Parlo per exemple de les Ares, de la setena escola o de la pedrera de Vallsallent. Em temo que ara que no hi ha trànsfuga serà pitjor.

No obstant em crec a les persones. I crec a l’alcalde quan ofereix ma estesa i defensa el consens. Me’l vull creure per la responsabilitat que té i per el bé de Castellar. Si des de l’Altraveu vam decidir fa quatre anys fer el pas, creuar la línia que separa els moviments socials de les institucions, era perquè creiem que es podia incidir més i millor formant part del joc polític, des de dins. I si estem a dins hem d’acceptar les regles encara que la realitat no ens plagui. Encara que ens agradaria una altra democràcia, una democràcia real. Creiem que la millor manera d’intentar-ho, de cercar la utopia és aquesta i per això estem aquí. Estem disposats a seguir fent l’oposició més constructiva i més ferma. Ens trobaran per construir i ens trobaran per denunciar. Com fins ara.

Governar o gestionar?

El candidat a l’alcaldia de Castellar per CiU, Josep Carreras, ha dit en relació al govern de l’Ajuntament que prefereix gestionar que governar. Dins d’aquesta dicotomia em sorprèn el interès que es te per part de CiU per avalar la gestió pública des de la gestió privada. Jo crec que l’aplicació de coneixements de la gestió privada pot ser útil per l’administració pública però no té perquè ser determinant d’un bon govern. M’explicaré:

A les democràcies, els gestors públics treballen sota múltiples autoritats formals. Existeix una presència d’influències externes a la política com grups d’interès, opinió pública, mitjans de comunicació, etc., que fan un difícil control sobre la gestió. Els gestors públics sovint els toca “enfrontar-se” a l'opinió pública. Qualsevol decisió que pugui vulnerar la imatge de "servidor públic" els pot afectar. Per exemple, un directiu públic que fa una obra pública per 20 milions d'Euros està sotmès a una major visibilitat que un directiu privat que inverteix en una obra privada que costa 100 cops més.

Des de la gestió pública existeix molta més ambigüitat en les finalitats; per exemple la neteja viària, la preservació del patrimoni històric, la cohesió social, la ubicació del tercer institut o la necessitat de nous polígons són valors difícils de mesurar. Existeix també més multiplicitat ja que es demana que la gestió sigui eficaç, que les activitats siguin públiques, que es gastin pocs diners, que sigui just, net, mediambientalment sostenible... i es dona també més conflicte, ja que alguns d’aquests objectius poden estar confrontats entre ells. Per tant es pot veure que els paràmetres per gestionar una empresa poden ser significativament diferents que per gestionar un Ajuntament.

El gestor públic té elements en comú amb el gestor privat, però es veu envoltat de molts més processos, s’està més sotmès a la variabilitat dels agents externs i no tenen tanta autonomia com els privats perquè tenen més limitacions polítiques i institucionals. Els gestors públics tenen menys capacitat de fer canvis a curt termini que s’han de suplir en una major intel·ligència emocional, major interrelació, participació i capacitat de negociació. Una empresa privada en canvi pot canviar els equips o els proveïdors, pot fer canvis estructurals sense passar per juntes de portaveus o plenaris municipals.

I per últim, un gestor de l’empresa privada té per objectiu principal un guany econòmic i un gestor públic persegueix servir a la ciutadania. Un Ajuntament no només s’ha de “gestionar” sinó que també s’ha de “governar”, i no es pot fer una equiparació superficial de la gestió privada amb la gestió pública sense un coneixement aprofundit. Qui ho faci pot causar un gran perjudici per Castellar.