Necessito desdoblar el temps. Necessito dues primaveres. Una per dedicar-me a L’Altraveu i l’altra per acabar el TFC. Ambdós projectes em fan molta il·lusió. M’agradaria fer be les coses, m’agradaria implicar-me i col·laborar més en l’excel·lent feina que estan fent les meves companyes i companys. En la feina que fem entre tots.
També m’agradaria tenir tota una primavera per escriure el TFC després de gairebé nou mesos de recerca. Després d’haver anat a Salamanca, Ávila, Segòvia, Madrid, Barcelona, Sant Cugat, Vernet d’Ariège, Vernet Les Bains, Toulouse, Argelers, Perpinyà. Després de cercar en arxius i biblioteques i passar-me hores desxifrant documents antics.
Ara toca escriure però quan es combinen les idees amb el llenguatge, quan és l’hora de donar valor a la feina feta, a vegades aquesta no surt com un vol. Depèn del moment, depèn de l’estat d’ànim. I sempre queda la impressió de no fer prou, de fer-ho tot a mitges.
Perquè ambdós projectes són únics i irrepetibles, mereixerien una primavera sencera, un any sencer de dedicació exclusiva. Però de primavera de 2011 només n’hi ha una i s’ha de viure tal com ve. I ho combinarem, es clar; com sempre em fet.
Mentre seguim volent interpretar la realitat, passen els dies i se’ns queden les coses per dir. Se’ns queden les paraules a l’ombra, en l’anonimat. Cercant el moment, esperant l’oportunitat...
