Hi ha decisions que no tenen un per què sinó molts. Són accions que no es poden respondre en una sola direcció. Hi ha raons ideològiques, psicològiques, pragmàtiques, romàntiques, socials, lúdiques...
Perquè crec en la democràcia directa enfront la representativa, perquè crec en la pluralitat d’idees i opinions, perquè busco la claredat, perquè s’han de reduir les distàncies entre l’administració i els ciutadans, perquè no crec en els dogmes, perquè es pot canviar qualsevol cosa, perquè no estic d’acord amb els possibilismes i prou, perquè l’administració no ha de ser el regne de l’obscurantisme, perquè no tot han de ser decisions tècniques, perquè només si tenim informació podem ser objectius, perquè es pot canviar la manera de fer política.
Però també hi ha raons sensibles, raons personals, raons col·lectives. Per la gent que m’estima, perquè em sento be amb mi mateix, perquè puc contribuir en la construcció col·lectiva, perquè no vull queixar-me sense fer res, per les ganes d’aprendre, perquè no m’espanten les critiques a la feina honesta, perquè hi ha una alternativa.
Per Can Bages, per la Pedrera de Vallsallent, perquè a Castellar ja tenim aigua, per el nostre entorn, per els camins del rodal, per les escoles mal situades, per les que s’han de construir, per la memòria històrica, per l’edifici pantalla, per les places dures, perquè no queden recons sense llum. Perquè no m’agraden els trànsfugues.
I també per la Gemma, el Francesc, l’Elisenda, el Xavi, la Ita i el Martí. Per els esforços compartits. Per els que han estat i per els que vindran, perquè vull formar part de la cadena, perquè vull ser un més. Per l’assemblea, per els que ens fan confiança. Perquè la il·lusió no es pot trencar, perquè és necessari, perquè és imprescindible. Perquè vull (Dani dixit)
