Tarda, sessió contínua, 3,45

No està de moda. Un escriptor català, ja desaparegut, un gènere aparentment menor i unes pel·lícules en blanc i negre, del segle passat. Res convida a agafar aquest llibre de la prestatgeria; ni tant sols és la novel·la més coneguda de Fuster. Una referència, però, m’hi remet i el vaig a buscar. Per la F; signatura: N Fus. Una mica més enllà de Chandler i abans d’arribar a Hammett. Un llibre petit, de butxaca, escrit l’any 76 i que parla de les pel·lícules i les novel·les dels anys daurats de Cinema Negre Americà.

I tanmateix et fa pensar. No és un llibre qualsevol. No és una història policíaca més. Perquè no és una història policíaca. A més, a mi m’avorreixen les històries de lladres i serenos. I aquesta no ho és.

I tampoc és cinema, encara que ho sembli. És literatura, és intertextualitat, és comparatisme gràcies al bagatge cultural i el mestratge que té l’autor per entrellaçar tres plans i tres històries en una: l’autobiogràfica, la cinematogràfica i la literària. Tot s’uneix per parlar del somni, tot encaixa per reconèixer que el cinema del segle passat, el de blanc i negre, era encara autènticament cinema, era art; i per entendre que tenim autors catalans que mereixen estar al capdavant.

Gràcies a Elles

En aquell estat de trànsit, entre el conscient i l’inconscient, li venien al cap converses perdudes, accions passades. Escoltava les paraules del seu company com si fossin ara: La resiliència (terme que s’ha posat de moda darrerament) és la capacitat de millorar a partir d’una situació de crisi. Òbviament aquest terme es pot aplicar a molts àmbits però a ell li agradava aplicar-lo al terreny personal.

I és que la resiliència és cada vegada més important per avançar i per millorar personalment. Durant tot el nostre recorregut vital, venen èpoques marcades de patiment i d’altres de benestar. Però és en les primeres que es te oportunitat d’avançar. Si un no pateix, si esta còmodament instal·lat en la situació que el rodeja, és difícil que vulgui millorar. És evident que mentre es pateix no s’està be, però és important veure que sempre es pot treure alguna cosa positiva de l’adeversitat.

Pensava que estava despert mentre les paraules li seguien ressonant en el seu cap: Només en una situació de crisi hom troba arguments per millorar. Només quan hom ho passa malament vol revelar-se i avançar. Hi ha situacions, circumstàncies i persones que fan mal. Però és bo que encara hi siguin, perquè d’aquesta manera et recorden el que has de fer i t’esperonen cap a l’objectiu. Només amb elles hom aconseguirà l’objectiu; gràcies a elles.

De cop es va despertar, ara el conscient el dominava i sabia que aquelles paraules ja no podien ser del present, del seu present...

El propòsit de la literatura

Literatura és fantasia. Literatura és somni. Literatura és l'eina que ens permet construir el nostre món particular. A partir de la idea de l'autor, la interpretació és múltiple. Passem de l’acte de crear de l’autor a l’acte de crear del receptor, perquè interpretant també es crea; es crea un nou món, una nova fantasia única en cada lector. Utilitzem la imagologia per construir la nostra pròpia història a través de la representació de les imatges en la ment. Perquè cada lectura és individual, i encara que parteixi de la mateixa obra, remet sensacions diferents segons el lector, el context, el temps i el lloc on es llegeix.

Gràcies a tot això, a la nostra capacitat d'imaginar, creem la nostra pròpia història partint de la idea original; potser fins i tot participant nosaltres mateixos de la història. (quantes vegades no ens hem imaginat fent el que fa el protagonista o patint amb ell?).

És a través d'aquest mecanisme que l’obra es converteix en nostra. Utilitzem la idea de l'autor i la nostra pròpia experiència per imaginar a la nostra manera una història fictícia (o real). En definitiva utilitzem la literatura per somniar. Pot haver-hi un propòsit millor?

Singularitats en el camí

S’ha acabat la travessa del desert. No sé què tenia avui d’especial que no tingués ahir, o que no tingui demà. Avui, aquest mes, aquest any. Tampoc sé perquè de cop i volta l’univers s’ordena d’una determinada manera. Un seguit d’elements se situen segons els capricis de l’atzar (o del destí) i t'intenten canviar els plans; et porten mitjançant cada instant de present cap al teu propi futur, que sembla que modeles tu, però potser no tant com creus. Dies com avui són una singularitat en el camí, són dies que t’adones de les coses que s’acaben i les que comencen. Perceps com les relacions es transformen només per una idea i els records prenen una altra forma...

Imagotip

Aixeco el cap dels apunts i em sumeixo en els meus pensaments amb la mirada perduda en l’espai. De sobte fixo la mirada i observo les persones i el que m’envolta. A la sala d’estudi no conec ningú; aparentment. Instintivament observo una noia que tinc davant meu que em recorda algú. Algú que es va creuar un dia en el meu camí.

Penso en les persones, en la seva vida. La noia que observo s’assembla a la que tinc en el record. Tanmateix, la imatge només existeix en la meva ment. La noia, de la qual no recordo el nom, deu ser ara molt diferent, per suposat no pot ser aquesta.

Com li deu haver anat a la vida? Què deu fer ara? Com li anirà a la noia -present- que tinc davant meu? El destí és capritxós, i de les decisions que es van prendre aleshores estem encara ara modelant la nostra vida. Una construcció constant.

Mentre dono voltes a les preguntes torno a capbussar-me en els apunts però l’imagotip se’m apareix desafiant mentre intento concentrar-me.