Al final del passadís hi ha l’estudi que utilitzo sempre que vull estar tranquil. Allà hi tinc un escriptori, un sofà, i dues prestatgeries plenes de llibres, els que no caben a casa. M’apropo a una d’elles i ressegueixo el llom dels llibres amb el dit: Patricia Highsmith, George Orwell, E.M. Forster... M’agrada agafar a l’atzar qualsevol volum i llegir la primera pàgina, a veure com comença.
M’aturo en un llibre de Houellebecq. És d’aquells llibres que un dia algú va comprar però que ningú recorda i que ningú ha llegit. Més o menys com els que et regalaven a les caixes d’estalvi quan eren caixes d’estalvi. Un d’aquells llibres que habitualment poses als prestatges inferiors de la biblioteca o que queden darrera d’altres més interessants. Com aquelles persones que veus cada dia a l’empresa però que el dia que marxen no t’adones que ja no hi son, havia vist el llibre per casa sense prestar-li cap atenció. L’ interès és selectiu i et permet fixar-te molt amb llibres (o persones) que t’atreuen d’alguna forma, i en canvi bandejar d’altres amb els que no hi tens cap relació.
Malgrat tot, aquest nom l’he sentit força darrerament, i per alguna raó del subconscient el dit es para al llom d’ “Ampliación del Campo de Batalla” de Michael Houellebecq. L’agafo, llegeixo la crítica sempre positiva de la contraportada, densa i amb lletra massa petita, i torno a observar la foto del davant una vegada més, ara amb interès. No m’estranya que no li hagués prestat mai atenció: l’embolcall no és gens atractiu.
La critica diu que per ser la seva primera novel·la, és “terrible i terriblement divertida”, un llibre “sec, implacable i amb un humor negre molt punyent”. Malgrat la incertesa de la presentació, obro per la primera pàgina i començo a llegir; un conjunt de factors fan que passi de la primera pàgina i segueixi amb la segona, tercera, quarta... Tot i que l’acció es situa a meitat dels noranta (quan va ser escrit), el protagonista és un consultor informàtic cansat de la seva feina... i cansat també de la realitat que l’envolta. En permanent depressió, veu la vida com un camp de batalla, ple de regles, del qual o s’amplia o sucumbeix. Parla a un lector que pot ser qualsevol:
“A ti también te interesó el mundo. Fué hace mucho tiempo; te pido que lo recurdes. El campo de la norma ya no te bastaba; no podias seguir viviendo en el campo de la norma; por esto tuviste que entrar en el campo de batalla. Te pido que te remontes a ese preciso momento. Fué hace mucho tiempo ¿no? Acuerdate: El agua estaba fría.
Ahora estas lejos de la orilla: ¡Ah, si, qué lejos estás de la orilla! Durante mucho tiempo has creido en la existéncia de otra orilla; ya no. Sin embargo sigues nadando, y con cada movimiento estás más cerca de ahogarte. Te asfíxias, te arden los pulmones. El agua te parece cada vez mas fria, y sobre todo cada vez mas amarga. Ya no eres tan joven. Ahora vas a morir. No pasa nada. Estoy ahí. No voy a abandonarte. Sigue leyendo.”
Metàfores implacables sobre la vida, paràgrafs que et fan pensar. Deutor de Schopenhauer (“tota vida és essencialment sofriment”) Houellebecq no fa cap concessió a l’alegria, no deixa cap possibilitat de sortida. Amb aquestes premisses no seria un llibre que m’atrauria d’entrada, no obstant, el retrat que fa de la societat dels anys noranta i el seu estil directe i punyent m’enganxa des de la primera pàgina.
No m’agrada començar un llibre quan ja n’estic llegint un altre, però és un mal costum que no puc eradicar. M’estiro al sofà de l’estudi i deixo passar la tarda observant la realitat amb els ulls de Houellebecq; pessimista però lúcid segur que no em deixa indiferent; d’això es tracta.
0 comentarios:
Publica un comentari