Té la sensació que la vida és com un tren que ens porta inexorablement cap a un destí inevitable; no el que segur tenim tots, sinó un de més proper, dins la mateixa vida. Un destí temut i anhelat. Mentre passa el temps, els girs del viatge li fan replantejar situacions i les noves estacions sembla que li condicionen els propòsits.
Tanmateix, els daus s’han llençat. Alea iacta est. En càmera lenta, els daus volen cap a l’objectiu atzarós. Veient-los passar, veient-los volar, ja sap que canviaran les situacions, les persones, els motius. Encara que variïn els trajectes i les estacions, el viatge porta cap al mateix lloc. Una vegada la deessa fortuna ha emès el veredicte, encara inconegut, tot s’ordena cap al mateix final.
I no dubta, té la permanent sensació que aquesta estació pròxima és ineludible, inamovible, indestriable. No es pot moure ni canviar. No es pot evitar ni quan la temença instintiva ens fa acomodar-nos en una situació fictíciament còmoda, però com tot, passatgera.
0 comentarios:
Publica un comentari