Desprotegida

Asseguts al banc de la plaça observo els preparatius de la festa mentra ella xateja amb el mòbil. La nit és força càlida. M'aixeco per xerrar amb algú i ella m'observa, ens va mirant amb curiositat i reflexiona. Al cap d'una estona torno a seure al seu costat. Restem sense parlar, allunyats del brogit de la plaça fins que ella, trencant el silènci em pregunta: Ets feliç papa?

Que l'ha induït a fer aquesta pregunta? la creença que sí que ho soc o la temença de que potser no? A quines conclusions ha arribat per tenir aquest dubte?

El fet és que de sobte decideix sortir del seu capoll d'indiferència, esquinçar la seva capa d'individualisme adolescent i fer-me una pregunta franca, que li importa. Sobint ho fa així, espontàniament. Se'm atança de cop per parlar-me amb complicitat, sense guarniments. És aleshores quan la tinc més propera, desprotegida de la façana de les modes i del què diràn. Són moments improvisats i fugissers que no s'han de deixar escapar. Els millors moments.

En quan a la resposta a la qüestió, la deixo per un altre dia...