L'oasi

Brogit de cotxes, soroll de motos, embús a la carretera i sirenes que ressonen a l'aire. Gent amunt i avall, obres al carrer, contaminació...Entro al pati interior de l'edifici i m'inunda de sobte un ambient de serenor i pau. M'acosto a la bassa d'aigua i observo tres caps, petrificats, que miren cap al cel. Tres caps impertèrrits que semblen esperar quelcom de l'Altíssim. Són tres tortugues immòbils sobre les roques. Tres éssers vius talment com estàtues.

Vinc de fora on hi regna el soroll i la calor, la pressa i l'estrès. Al entrar a l'oasi, l'ombra de l'arbre i el silenci viu de les tortugues em conviden a seure. Només he travessat el llindar de la tanca, només uns metres, no fa falta més.

Tinc la sensació d'estar en una illa enmig d'un mar sorollós, una illa on les tortugues tenen el temps atrapat, en una altra dimensió; com éssers d'un altre temps viuen en un espai de contrast entre quietud i moviment, entre perdurabilitat i finitud.

Un gat que no veig miola en el pati. A l'interior de l'edifici se sent el dringar de coberts; és l'hora de dinar i els avis no esperen.