Entre els estels

Converses banals. Al capvespre la gent xerra a peu dret, o asseguts, distants o en reunió. On anireu aquest estiu? Jo ja he estat a Roma, però hi puc tornar...El nen menja molt, esta en etapa adolescent; que aprofiti família!

Ell se sentia diferent, potser desubicat i a l'abast de mirades encuriosides i desaprovadores d'alguns. Va sortir quan la nit ja era tancada; era una nit sense lluna que havia costat d'arribar. A finals de juny, passat el solstici d'estiu, el dia era estranyament llarg i les darreres clarors del capfosc s'apagaven mandrosament darrera la muntanya enforcada.

Va començar a caminar per el voral de la carretera fins que va deixar enrera les impertinents llums artificials. Ja estava amarat de foscor i va seguir caminant uns dos-cents metres més per assegurar-se que cap llum el pertorbés. Es va asseure a l'asfalt i va mirar amunt. El dia havia sigut calorós però la nit era molt clara i la volta celest se li presentava esplèndida davant seu. Es va estirar completament sobre l'asfalt i va sentir la nit, va observar el firmament mentre imatges del passat li apareixien entre els estels.

Sempre li havia agradat mirar el cel a la nit, sempre cercava la foscor i fruïa de l'espectacle celest amb fascinació. De cop es trobava adolescent, estirat sobre el sorral amb la seva xicota. Al cap del camí no hi arribava ningú i es passaven hores mirant el cel. I xerrant...La fascinació li arribava també per l'inconegut, el feia pensar en el que desconeixia i amb el que no sabria mai. En les preguntes del més enllà. Què hi ha derrera els estels? Què hi fem aquí? Perquè? Preguntes filosòfiques sense resposta que portaven a estones de debat plaent.

Aquesta fascinació jovenívola encara li perdurava; tanmateix, als quaranta ja havia perdut part d'aquella il·lusió per el coneixement, aquella absència de qüotidianitat pròpia dels adolescents en tots els actes i pensaments.

Creia però que realment ell deuria ser diferent, sempre s'havia considerat una mica estrany. Al principi lluitava contra aquest pensament, després aprendria a acceptar-lo i ara fins i tot se'n enorgullia. Estirat al terra de l'asfalt, amb la única presència dels estels, s'imaginava què passaria si algú el veies, si algú l'observes. Però de fet no hi havia ningú; només la nit, clara i serena. De lluny la remor del riu es percibía clarament. Era una nit d'estiu sense vent i els grills eren els únics que l'entenien. I algun mussol.