Imagotip

Aixeco el cap dels apunts i em sumeixo en els meus pensaments amb la mirada perduda en l’espai. De sobte fixo la mirada i observo les persones i el que m’envolta. A la sala d’estudi no conec ningú; aparentment. Instintivament observo una noia que tinc davant meu que em recorda algú. Algú que es va creuar un dia en el meu camí.

Penso en les persones, en la seva vida. La noia que observo s’assembla a la que tinc en el record. Tanmateix, la imatge només existeix en la meva ment. La noia, de la qual no recordo el nom, deu ser ara molt diferent, per suposat no pot ser aquesta.

Com li deu haver anat a la vida? Què deu fer ara? Com li anirà a la noia -present- que tinc davant meu? El destí és capritxós, i de les decisions que es van prendre aleshores estem encara ara modelant la nostra vida. Una construcció constant.

Mentre dono voltes a les preguntes torno a capbussar-me en els apunts però l’imagotip se’m apareix desafiant mentre intento concentrar-me.