Encara no clarejava quan ens varem llevar. Al sortir de la cel·la vam notar conscientment el fred de desembre i el cel tapat ens impedia saber si l’alba ens proposava les primeres clarors. Mentre ens apropàvem a la basílica les campanes tocaven a Laudes. Certament, rere el gruix de núvols l’alba intentava anunciar-nos un nou dia, igual que les campanes de Laudes. Sempre m’han resultat suggerents els noms dels oficis religiosos dels monestirs: Matines, Laudes, Vespres…Sempre em transporten a la mística del llibre de Eco.
Amb la fressa del matí, caminàvem amb ànim curiós. M’agradaria no perdre mai la curiositat per les coses, per totes les realitats que m’envolten. A mesura que passa el temps, a voltes tinc la sensació d’haver vist ja tot el que m’interessava, d’haver experimentat tot el que volia i de no trobar res més de nou. Absurds de l’inconscient.
Si ens varem llevar a les set per anar a Laudes no va ser per participar activament de l’experiència mística de l’ofici, puix que aquesta experiència ja es dona al hostatjar-se en una cel·la de Montserrat. Aquí, tots els actes adquireixen per se un caràcter místic, ja sigui que t’acostis a l’art, a la natura o a l’espiritualitat.
Anar a Laudes es va convertir més aviat en una experiència antropològica. Varem entrar al temple i la consciència d’ingressar a l’àmbit del sagrat es feia palesa: Les capelles fosques dels laterals, el so profund de l’orgue, l’altar major il·luminat realçant totes les relíquies brillants…Dessota, monjos amb sotana negra, dos novicis (força grans) i tres oficiants, entre ells l’abat. Mentre la Mare de Déu presidia des de dalt, el so de les seves veus solemnitzava el cant de Laudes gràcies a la grandiositat de la nau gairebé buida. Els nostres passos ens portaven amb so furtiu fins les primeres files on uns pocs feligresos participaven de la litúrgia. Els devots, amb el llibre de Laudes obert, cantaven en veu baixa, gairebé només articulant la boca, mentre seguien la lletania monacal.
L’ofici de Laudes és tot cantat, no és una missa. Sense dificultat ens vam integrar a la comunitat ja que la nostra tradició catòlica ens donava eines per saber què s’havia de fer en cada moment. Hagués tingut més dificultat, certament, si hagués participat d’un ofici religiós budista. Quan va acabar, més d’hora que tard, vam sortir a l’exterior on la llum diürna senyorejava per tot. El cel seguia tapat, i només es percebia alguna clariana a la llunyania, calculava jo que més enllà de Monistrol. Més amunt la boira amenaçant tapava el cim de Sant Joan. Travessant l’esplanada observem les arcades amb els sants i veiem que s’apropen els primers turistes. Una parella de japonesos es fan una fotografia en un cartell d’obres del ministeri de fons. El canvi de l’àmbit sagrat al profà, del mític al lògic, del transcendent al banal es dona només en unes poques passes. Contrastos de Montserrat.
Amb la fressa del matí, caminàvem amb ànim curiós. M’agradaria no perdre mai la curiositat per les coses, per totes les realitats que m’envolten. A mesura que passa el temps, a voltes tinc la sensació d’haver vist ja tot el que m’interessava, d’haver experimentat tot el que volia i de no trobar res més de nou. Absurds de l’inconscient.
Si ens varem llevar a les set per anar a Laudes no va ser per participar activament de l’experiència mística de l’ofici, puix que aquesta experiència ja es dona al hostatjar-se en una cel·la de Montserrat. Aquí, tots els actes adquireixen per se un caràcter místic, ja sigui que t’acostis a l’art, a la natura o a l’espiritualitat.
Anar a Laudes es va convertir més aviat en una experiència antropològica. Varem entrar al temple i la consciència d’ingressar a l’àmbit del sagrat es feia palesa: Les capelles fosques dels laterals, el so profund de l’orgue, l’altar major il·luminat realçant totes les relíquies brillants…Dessota, monjos amb sotana negra, dos novicis (força grans) i tres oficiants, entre ells l’abat. Mentre la Mare de Déu presidia des de dalt, el so de les seves veus solemnitzava el cant de Laudes gràcies a la grandiositat de la nau gairebé buida. Els nostres passos ens portaven amb so furtiu fins les primeres files on uns pocs feligresos participaven de la litúrgia. Els devots, amb el llibre de Laudes obert, cantaven en veu baixa, gairebé només articulant la boca, mentre seguien la lletania monacal.
L’ofici de Laudes és tot cantat, no és una missa. Sense dificultat ens vam integrar a la comunitat ja que la nostra tradició catòlica ens donava eines per saber què s’havia de fer en cada moment. Hagués tingut més dificultat, certament, si hagués participat d’un ofici religiós budista. Quan va acabar, més d’hora que tard, vam sortir a l’exterior on la llum diürna senyorejava per tot. El cel seguia tapat, i només es percebia alguna clariana a la llunyania, calculava jo que més enllà de Monistrol. Més amunt la boira amenaçant tapava el cim de Sant Joan. Travessant l’esplanada observem les arcades amb els sants i veiem que s’apropen els primers turistes. Una parella de japonesos es fan una fotografia en un cartell d’obres del ministeri de fons. El canvi de l’àmbit sagrat al profà, del mític al lògic, del transcendent al banal es dona només en unes poques passes. Contrastos de Montserrat.
