Sobre la imprevisibilitat de la Mort

Un capellà està oficiant la missa a tots els feligresos mentre diu en to solemne: -Abans que acabi el dia, algú de la nostra parròquia pot morir!
Des de un costat de la primera fila, una dona irlandesa petita riu en veu baixa. El capellà que s’hi ha fixat li diu airat: -I vostè de què riu? La petita dona li respon: -Es que jo no sóc d’aquesta parròquia…

Extret de:
Daniel Klein/ Thomas Cathcart. Heidegger i un hipopòtam travessen les portes del cel. Ed. La Campana 2010

Plou

Assegut al banc esperava la tempesta. Del nord oest s’apropaven uns núvols blau fosc, gairebé liles que abraçaven per tot. Només cap al sud es veia encara un tros de cel blau. Havia decidit gaudir de l’espectacle, fins que em fos permès, tot seient al banc de la plaça. Els vianants, pocs, s’apressaven cap aixopluc, puix l’amenaça era clara. Mentre em fixava en les suggerents formes dels mamatocúmuls vaig veure la Carme baixant pel carrer. En resposta al meu gest mecànic de salutació amb la ma, ella es va apressar cap a mi. Vista la situació, pensava que la Carme estaria, com tothom, pendent del cel, però m'equivocava...

S’asseu al meu costat i per tota salutació, em comença a parlar: -Aquesta plaça esta ben deixada! Els bancs estan fets malbé i la font gairebé no raja...-Si, responc mentre no trec la mirada del cel.
-Ja portes paraigua Carme? –No, ara vaig a missa. Per la seva resposta penso que potser a missa no s’hi deu anar amb paraigües; miro el rellotge, falten vuit minuts per les vuit i calculo mentalment si la tempesta s’aguantarà els vuit minuts que falten perquè la Carme arribi a l’església.
-I els arbres, els han anat tallant i encara no n’han plantat de nous-. Veig la Carme realment indignada. -Em sembla que comencen a caure gotes, li dic, però ella em respon: -i aquest tros de carrer, no has vist quin forat que hi ha? Jo baixo la meva mirada del cel per un moment. Mentre creix la indignació de la Carme, augmenta la meva preocupació; els llampecs de la llunyania són ja sobre nostre i els trons ressonen per tots els racons.

La plaça resta buida, només dues figures assegudes al banc desafien l’ambient carregat i tens. Les gotes de la meva imaginació es transformen en realitat. Mentre comencen a caure a un ritme lent però segur, com pilotes d’aigua que s’estavellen al terra, li dic a la Carme: -ara si que plou, potser ens n’hauríem d’anar. Passa un vianant amb paraigua i ens mira astorat. Deu pensar que hi ha gent per tot.

De sobte, la Carme s’aixeca. Com si la incipient tempesta no anés amb ella decideix que ha de marxar. Miro el rellotge: falten tres minuts per les vuit. –Me’n vaig a missa, que faig tard. Penso què hagués passat si hagués faltat un quart d’hora per anar a missa. Em quedo un minut mes mullant-me mentre el terra gairebé ja ha canviat de color. Tinc els meus dubtes de si la Carme s’ha adonat que plovia. Potser en el seu subconscient, com una cosa mecànica...

Mentre assegut al portal observo la cortina d’aigua, penso amb la Carme. Suposo que ja deu ser a missa; espero que no s’hagi mullat gaire.

Paradoxa

S’acostava al terreny de la realitat desconeguda, en el temps i en l’espai. Mentre anava avançant, travessant el període de temps gestacional, tenia la certesa que al final tornaria a ser com el principi: un bucle. Nedava a través de les aigües cristal·lines de la despreocupació quan de sobte va treure el cap i se li va aparèixer el passat davant seu. Sabia que el cercle es tancaria, sabia que es presentaria una reproducció calcada del passat, però paradoxalment, aquesta situació no tindria res d’igual, seria nova, amb d’altres emocions i d’altres sensacions.

I ell tenia en compte la paradoxa mentre pensava en les emocions. És igual que hagués tingut ira, odi, compassió o amor. Totes les emocions li havien transformat els sentits percebent la realitat totalment distorsionada. I ell ho sabia. Només en l’absència d’emocions es podia interpretar la realitat tal com era. Però l’absència d’emocions li semblava impossible; a no ser que marxés al Tibet.

Esperant l’inconegut, esperant el tancament del bucle temporal que li unís passat i present, sabia que la realitat se li transformaria, una vegada més. Pensava que Piaget i el buddhisme tenien força en comú.

Redondo

Tarda de diumenge llegint documents antics. Cartes enviades i rebudes quan eren l’únic mitja per comunicar-se des de la distància. Temps de guerres i exilis. Ascendents familiars no coneguts que, a través de les seves paraules et fan partícip del seu patiment, et fan imaginar-los dins d’un vagó de tren per bestiar o darrera un filat d’un camp alemany. Al submergir-me en el passat de fa 70 anys he descobert coses inquietants. Com podia no saber-ho després de tants anys? Com podia ni tant sols haver-m’ho qüestionat?.

Sempre m’he identificat més amb el meu primer cognom que amb el segon. Un impuls absurd m’ha portat a no valorar tant el cognom Redondo. Potser perquè el seu origen no era català, potser perquè era força comú o tanmateix per perjudicis de l’inconscient quan hom no s’adona que res és pur ni ho pot ser.

Passen les hores llegint les missives, endinsant-me en la història, vivint per una estona el que van viure ells, testimonis en primera persona dels horrors del segle XX. Mentre les seves emocions són les meves, mentre el nus de la gola no em desapareix, penso en l’abans i en l’ara, en el passat i en el present. Aixeco la vista del paper i un profund sentiment de nostàlgia aliena m’embarga.

Mai fins ara m’havia sentit tan orgullós de portar el cognom Redondo.

Quan persones que aprecies estan afligits, tu també ho estàs. Quan persones properes pateixen, a tu et sap greu.
Ha mort el pare d’un amic. Malgrat el coneixement de lo inevitable, malgrat saber la llei de la vida, tot i ser conscients que els progenitors han de marxar per donar pas als nouvinguts, sempre se’t fa estranya l’absència, sempre se’t queda un buit.
La vida és un constant canvi, una impermanència implacable; tanmateix aquest canvi només se’ns fa realment palès, quan deixem de tenir al nostre costat persones estimades que han estat amb nosaltres tota la vida, persones a les que els hi devem la vida. Per això costa tant.

Una forta abraçada Xavi, i també per tota la família.