Grossman

Sovint relaciono els llibres amb els estius, o els estius amb llibres, o els llocs amb les històries, o les idees amb els moments. Un bon llibre, quan m’ha agradat, gairebé sempre recordo què feia i on era quan el llegia. M’agrada repassar parsimoniosament els prestatges de la meva biblioteca recordant les obres, el que hi expliquen, el que feia jo quan les vaig llegir, i on era. També sovint em venen sensacions, impressions on relaciono les històries explicades amb el moment personal en que les llegia. Això és el que marca la literatura en relació a la vida, és el que em permet gaudir del record i rememorar l’experiència de la lectura. I aquesta sensació, és a vegades més plaent quan es reconstrueix que quan s’experimenta per primera vegada. Molt sovint obres que m’han costat de llegir són les que amb el temps, recordo amb més entusiasme. Em ve al cap per exemple Bella del Senyor, d’Albert Cohen, o l’Illa del Dia Abans, d’Umberto Eco.

Ara estic amb Vida i Destí, de Vassili Grossman. Portant prop de tres centes pàgines, ja tinc la certesa que serà el llibre del meu estiu. Llegint les descripcions de l’ànima humana, el relat dels patiments i les bondats dels éssers humans, hom se’n adona de la grandesa de la novel·la. Grossman, que fou un dels primers en denunciar l’extermini en els camps nazis, realitza un retrat excepcional dels patiments de la societat soviètica en el marc del setge de Stalingrad durant la segona guerra mundial. Però no parla només dels soviètics, ni del setge alemany, sinó que la novel·la traspassa tots els àmbits i tots els espais convertint-se també en una novel·la d’amor, amb una descripció excepcional de la naturalesa i de l’home, de les relacions humanes en situacions límit, és en definitiva una novel·la de totes les coses juntes que sobrepassa qualsevol intent de classificació.

No he arribat encara a la meitat del llibre, però estic segur que serà un dels grans llibres que hauré llegit; l’estiu del 2010.

S’ha de ser valents

Si el dia 13 de setembre va marcar un punt d’inflexió, a partir del 28 de juny s’hauria de marcar un punt i apart. Després de la sentència del Tribunal Constitucional jo em pregunto: I ara que?.

El 30 de setembre de 2005 em vaig sentir feliç. Recordo fins hi tot on era i què feia quan vaig escoltar per la ràdio que el 90% de la cambra catalana havia aprovat el nou Estatut. Recordo les imatges d’alegria i les abraçades entre tots els polítics catalans. Per una vegada ens havíem posat d’acord i havíem elaborat un Estatut digne, un Estatut on Catalunya s’havia de sentir com una nació important dins del conjunt d’Europa. Amb aquelles condicions, amb una relació de respecte i fluïdesa amb l’estat espanyol, sense manlleus i espolis i amb el reconeixement ple dels drets dels pobles, Catalunya podia mirar el futur amb optimisme.

Però l’alegria va durar poc; l’estatut català va passar d’anomenar-se estatut de Miravet a estatut de la Moncloa. I és que els tacticismes i les accions de curta volada pròpies dels polítics catalans actuals ens van portar, una vegada més, a cedir davant d’Espanya en la reivindicació dels nostres drets. I jo em pregunto: Si ara tothom s’esquinça els vestits amb la darrera retallada per part del TC, perquè no van ser valents llavors, quan el Sr. Guerra i el Sr. Rubalcaba van començar a retallar?. Era llavors quan ens havíem de plantar i dir que no ho podíem admetre. Però aleshores es va cedir a totes les exigències (primer socialistes) per poder a continuació votar un estatut ja molt mermat. I aquell ja no era el meu estatut, era un simulacre.

Les accions del partit popular, del defensor del pueblo i del Tribunal Constitucional, han portat a seguir degradant la paciència, l’autoestima i la dignitat dels catalans. Davant d’aquestes ofenses, òbviament hem de manifestar-nos per fer sentir el nostre clam, però a continuació s’ha de ser valent i encapçalar una acció conjunta de la gran majoria de partits catalans. Totes les formacions polítiques son plenament conscients de l’espoli espanyol, de la vergonya a la que ens sotmeten i del moment important que vivim. S’ha de tenir determinació per encapçalar una proposta en la que Catalunya pugui governar-se i gestionar-se sense el domini de cap altre estat. S’ha de ser valent per liderar una proposta solida d’autogovern que convenci al poble català. A tots. Si la determinació és clara, si els polítics es posen d’acord, si des del parlament surt un pla ferm i unitari, el referèndum posterior no tindrà cap dificultat i Espanya no podrà fer res més que acceptar la voluntat popular.