M’agrada constatar que no estàs però estàs, sé que no hi ets però sé el que penses. No només hem de tenir la tecnologia, també hem d’utilitzar-la; i hem de voler ser-hi. Ser allà però participar aquí. Una combinació del temps i l’espai que a mi em costaria. No hi ets presencialment, però sempre comptem amb les teves afinades opinions, les teves ganes de fer i proposar.

M’agrada saber que, malgrat la llunyania, segueixes amb nosaltres.

n costats

Com un quadre de Mondrian, com un políedre de n costats, la vida ens reserva sempre sorpreses, nous costats inexplorats, nous vèrtex per descobrir; només hem d'atansar-nos a ells sabent que hi son, esperant-los. Ara el segment és curt, ara caiem en una zona fosca, després és blanca com la neu i el camí es fa més llarg, a voltes ens endinsem en zona vermella. No hi ha cap instant igual, encara que ho sembli. Cada segon pot i ha de ser diferent; però clar, el farem distint segons la nostra pròpia voluntat. Pot ser un instant més dels molts que s'han succeït o pot ser un moment nou, inexplorat, per crear. I qualsevol creació és única, personal, intransferible, absoluta i original...

Voldria fugir de la superficialitat, de la còpia, de la reproducció monòtona en el fer i en el sentir. Voldria crear el meu propi temps i espai dins d'aquest quadre inacabable de n costats.

Vaig entrar a la impremta demanant un llibre que parla sobre l’adolescència i està escrit per una autora de Castellar. Sabia que el tindrien. No recordava el títol ni coneixia l’autora. Ho vaig fer perquè tinc una adolescent de 14 anys que cada dia em sorprèn, i perquè vull començar a entendre què em trobaré si acabo complint el meu desig professional. També, perquè sense conèixer l’autora, sabia que era professora on jo vaig fer els meus estudis, l’Escola Sant Nicolau de Sabadell.

El llibre de la Núria Homet (ara ja sé qui és i a través de ma mare diu que em signarà el llibre) l’he trobat interessant i aclaridor. És una obra senzilla, plena de sentit comú, i que traspua ganes de fer la feina ben feta. En principi sembla que l’obra estigui adreçada als pares dels adolescents, però només entrar en matèria es veu que realment va adreçada als docents. Són 100 pautes per sobreviure al contacte diari amb una classe de 25 adolescents, però també són cent maneres de fer be les coses en la feina d’educar i ensenyar.

Es percep una certa defensa del gremi, com si constantment fossin atacats, i és llavors quan em ve a la memòria que tothom no és igual. La Núria parla per ella i explica amb molt d’encert com s’han de fer be les coses; tanmateix, més d'un professor de secundària faria bé de seguir els consells de la Núria. Però be, com ella diu, hi ha pares de tot tipus: Alguns ho fan be (o ho intenten) i d'altres no. I això val també pels docents.