Laozi

“Sense sortir de la teva pròpia casa, pots conèixer el món,
Sense mirar per la finestra , pots conèixer el dao del cel.
Com més lluny vagis, més disminuirà el teu saber.
Per això el savi coneix sense viatjar,
Distingeix sense mirar,
realitza la seva obra sense actuar.”

Laozi, X

Aquesta cita del daodejing il·lustra clarament la filosofia taoista. Un corrent de pensament que es basa en el dao (“Camí”) com a ens extern i alhora immanent a les persones, el qual hom ha de procurar seguir. La clau és no desitjar, no pensar, no saber, per mantenir buit i en blanc el cor i la ment. S’ha de seguir el dao per assolir la tant desitjada pau interior.

Aquesta és la vessant filosòfica del taoisme, sustentada també amb el concepte de no-acció, de no actuar per deixar discórrer el món exterior aliè a un mateix. És una filosofia eminentment individualista.

Tanmateix, hi ha també la vessant religiosa, iniciada sobretot a partir del Zhuang Zi (el mestre Zhuang amb el llibre homònim). A partir del segle II aC es comença a parlar d’una religió taoista amb la immortalitat com a objectiu. Aquesta però, és una immortalitat del cos, no pas de l’esperit (com el cristianisme), i per aconseguir-la s’han de realitzar una sèrie de processos, com exercicis respiratoris, dietes de cereals, alquímia, i evidentment una intensa meditació.

Aquesta és la corrent de pensament taoista que va sorgir per oposició al confucianisme (no abans) i que pretenia donar sortida a una espiritualitat i un misticisme que el confucianisme no tenia. De fet, les ensenyances de Confuci han marcat durant segles els governs de les dinasties imperials xineses, ensenyances basades en un ordre moral estricte, un ordre social fortament jeràrquic i una defensa de la solidaritat humana com a base per seguir el “Camí”. En tot cas, l'amor a l'estudi, la pietat filial i la defensa de la bondat i la solidaritat humana son arguments prou de pes per tenir en compte a Confuci davant l'individualisme taoista.

La frontera

Viatjava cap al sud i el trajecte duraria tres hores. Havent sortit del Vallès, seguiria la línia de la costa fins a les terres de l’Ebre. Allà, entraria al País Valencià i giraria a l’alçada de Vinaròs en un angle de 90º cap a l’interior, cap al Maestrat.

Mentre anava pujant el port, el paisatge s’anava transformant. Havia seguit durant molts kilòmetres en companyia dels camps de tarongers, únic referent paisatgístic on predominava invariablement el verd i el taronja. De sobte, l’horta va donar pas al secà. A mesura que guanyava alçada per la sinuosa carretera, els arbres fruiters cedien el lloc a oliveres i ametllers. El cromatisme canviava gradualment i ara dominava pertot el blanc i el rosa de la flor d’ametller. La primavera jove de principis d’abril estava a punt d’esclatar.

Mentre pujava es fixava en els pobles, en els noms. La toponímia canviava i quedava palesa la presència sarraïna en aquelles terres; era una presencia constatada també en l’arquitectura dels campanars, amb formes suaument arabitzants. Ell coneixia la història, sabia que la presència musulmana en aquelles terres havia durat molts més anys que al principat; eren anys en que la frontera era situada a l’Ebre, i en que arribar a Tortosa era una temeritat. La seva imaginació va anar resseguint la línia històrica del temps fins aturar-se en l’esplendor de la corona catalano-aragonesa, època a partir de la qual es va començar a forjar la unitat territorial i lingüística que comprenia el Principat, el País Valencià i les Illes Balears. No tenia dubtes que aquells eren els seus orígens, uns Països Catalans que s’havien forjat amb el pas dels segles i que li proporcionaven el seu referent identitari. Uns Països Catalans que els polítics i governants actuals no respectaven ni entenien. Inmersos en una deriva practicista, falta de referents nacionals i sense entendre la seva pròpia història es dedicaven a governar per al futur sense conèixer el passat.

Mentre es dirigia a la Tinença de Benifassà, el fil del pensament anava del passat al present, la carretera seguia guanyant alçada i el paisatge de pins i alzines dominava abastament. No tenia dubte que arreu on li arribava la vista seguia essent casa seua, malgrat ara i adés els governs seguissin malfixant les fronteres.