“La resposta ha de ser més pragmàtica que ideològica, cal acceptar els canvis de la mateixa manera que cal lidiar amb la presència de persones indesitjables, i tractar de treure el millor d’una mala situació sense obstinar-se a lluitar contra forces que són més enllà del teu control”
El cafè es refredava. El rellotge s’havia aturat i només se sentia el traginar de la cambrera rera el taulell. Es va girar envers la finestra observant com queia la pluja fina del nord. A la llunyania s’entreveia la platja, sumida en la boira.
De cop va tornar on era. Escoltant aquelles paraules no podia més que estar-hi d’acord; però clar, ell era fidel als seus valors, i haver de pensar de forma pragmàtica li suposava un gran esforç. Sobretot en tant que aquesta superació necessària s’immiscuia en l’àmbit emocional. Detestava els éssers pragmàtics, rancuniosos, interessats. Odiava les persones falses i manipuladores. Il·lús ell, idealista que creia en l’amistat. Com podia canviar l’idealisme pel pragmatisme? Com podia pensar en que res havia valgut la pena?
Sumit en aquests pensaments es va adonar que la llum de la tarda començava a canviar. Sense saber quina hora era, van sortir al carrer. El fred era viu i la pluja havia parat. Baixant pel passeig fins la platja hi seguia donant voltes; malgrat aquelles paraules assenyades volia seguir sent ell mateix, no volia canviar; malgrat la societat, malgrat tot. Sense defallir, insistentment, seguiria cercant en el bosc, seguiria buscant les alzines entre els pins, seguiria amatent a l’estassada aclaridora que li donaria l’oportunitat de trobar, finalment, aquells valors en que ell tant s’identificava.
