Tarda de diumenge llegint documents antics. Cartes enviades i rebudes quan eren l’únic mitja per comunicar-se des de la distància. Temps de guerres i exilis. Ascendents familiars no coneguts que, a través de les seves paraules et fan partícip del seu patiment, et fan imaginar-los dins d’un vagó de tren per bestiar o darrera un filat d’un camp alemany. Al submergir-me en el passat de fa 70 anys he descobert coses inquietants. Com podia no saber-ho després de tants anys? Com podia ni tant sols haver-m’ho qüestionat?.
Sempre m’he identificat més amb el meu primer cognom que amb el segon. Un impuls absurd m’ha portat a no valorar tant el cognom Redondo. Potser perquè el seu origen no era català, potser perquè era força comú o tanmateix per perjudicis de l’inconscient quan hom no s’adona que res és pur ni ho pot ser.
Passen les hores llegint les missives, endinsant-me en la història, vivint per una estona el que van viure ells, testimonis en primera persona dels horrors del segle XX. Mentre les seves emocions són les meves, mentre el nus de la gola no em desapareix, penso en l’abans i en l’ara, en el passat i en el present. Aixeco la vista del paper i un profund sentiment de nostàlgia aliena m’embarga.
Mai fins ara m’havia sentit tan orgullós de portar el cognom Redondo.
3 comentarios:
Xavi trobo molt bonic aquest escrit i estic d'acord amb el que dius, i crec que tothom hauria de saber de on prové la seva família; es a dir els seus avantpassats, perquè encara que no siguin persones conegudes per molta gent segur que alguna cosa especial van fer en els seus temps.
Xavi contínua fent escrits així ja que són molt interessants.
Aquesta part de la història familiar, el meu avi i el meu besavi per part de mare, és el que menys coneixia i m'ha sorprès.
Els esdeveniments que van passar durant les dues guerres i l'exili crec que són dignes de ser investigats. Ja ho aniré explicant!
Publica un comentari