Plou

Assegut al banc esperava la tempesta. Del nord oest s’apropaven uns núvols blau fosc, gairebé liles que abraçaven per tot. Només cap al sud es veia encara un tros de cel blau. Havia decidit gaudir de l’espectacle, fins que em fos permès, tot seient al banc de la plaça. Els vianants, pocs, s’apressaven cap aixopluc, puix l’amenaça era clara. Mentre em fixava en les suggerents formes dels mamatocúmuls vaig veure la Carme baixant pel carrer. En resposta al meu gest mecànic de salutació amb la ma, ella es va apressar cap a mi. Vista la situació, pensava que la Carme estaria, com tothom, pendent del cel, però m'equivocava...

S’asseu al meu costat i per tota salutació, em comença a parlar: -Aquesta plaça esta ben deixada! Els bancs estan fets malbé i la font gairebé no raja...-Si, responc mentre no trec la mirada del cel.
-Ja portes paraigua Carme? –No, ara vaig a missa. Per la seva resposta penso que potser a missa no s’hi deu anar amb paraigües; miro el rellotge, falten vuit minuts per les vuit i calculo mentalment si la tempesta s’aguantarà els vuit minuts que falten perquè la Carme arribi a l’església.
-I els arbres, els han anat tallant i encara no n’han plantat de nous-. Veig la Carme realment indignada. -Em sembla que comencen a caure gotes, li dic, però ella em respon: -i aquest tros de carrer, no has vist quin forat que hi ha? Jo baixo la meva mirada del cel per un moment. Mentre creix la indignació de la Carme, augmenta la meva preocupació; els llampecs de la llunyania són ja sobre nostre i els trons ressonen per tots els racons.

La plaça resta buida, només dues figures assegudes al banc desafien l’ambient carregat i tens. Les gotes de la meva imaginació es transformen en realitat. Mentre comencen a caure a un ritme lent però segur, com pilotes d’aigua que s’estavellen al terra, li dic a la Carme: -ara si que plou, potser ens n’hauríem d’anar. Passa un vianant amb paraigua i ens mira astorat. Deu pensar que hi ha gent per tot.

De sobte, la Carme s’aixeca. Com si la incipient tempesta no anés amb ella decideix que ha de marxar. Miro el rellotge: falten tres minuts per les vuit. –Me’n vaig a missa, que faig tard. Penso què hagués passat si hagués faltat un quart d’hora per anar a missa. Em quedo un minut mes mullant-me mentre el terra gairebé ja ha canviat de color. Tinc els meus dubtes de si la Carme s’ha adonat que plovia. Potser en el seu subconscient, com una cosa mecànica...

Mentre assegut al portal observo la cortina d’aigua, penso amb la Carme. Suposo que ja deu ser a missa; espero que no s’hagi mullat gaire.