Grossman

Sovint relaciono els llibres amb els estius, o els estius amb llibres, o els llocs amb les històries, o les idees amb els moments. Un bon llibre, quan m’ha agradat, gairebé sempre recordo què feia i on era quan el llegia. M’agrada repassar parsimoniosament els prestatges de la meva biblioteca recordant les obres, el que hi expliquen, el que feia jo quan les vaig llegir, i on era. També sovint em venen sensacions, impressions on relaciono les històries explicades amb el moment personal en que les llegia. Això és el que marca la literatura en relació a la vida, és el que em permet gaudir del record i rememorar l’experiència de la lectura. I aquesta sensació, és a vegades més plaent quan es reconstrueix que quan s’experimenta per primera vegada. Molt sovint obres que m’han costat de llegir són les que amb el temps, recordo amb més entusiasme. Em ve al cap per exemple Bella del Senyor, d’Albert Cohen, o l’Illa del Dia Abans, d’Umberto Eco.

Ara estic amb Vida i Destí, de Vassili Grossman. Portant prop de tres centes pàgines, ja tinc la certesa que serà el llibre del meu estiu. Llegint les descripcions de l’ànima humana, el relat dels patiments i les bondats dels éssers humans, hom se’n adona de la grandesa de la novel·la. Grossman, que fou un dels primers en denunciar l’extermini en els camps nazis, realitza un retrat excepcional dels patiments de la societat soviètica en el marc del setge de Stalingrad durant la segona guerra mundial. Però no parla només dels soviètics, ni del setge alemany, sinó que la novel·la traspassa tots els àmbits i tots els espais convertint-se també en una novel·la d’amor, amb una descripció excepcional de la naturalesa i de l’home, de les relacions humanes en situacions límit, és en definitiva una novel·la de totes les coses juntes que sobrepassa qualsevol intent de classificació.

No he arribat encara a la meitat del llibre, però estic segur que serà un dels grans llibres que hauré llegit; l’estiu del 2010.