La frontera

Viatjava cap al sud i el trajecte duraria tres hores. Havent sortit del Vallès, seguiria la línia de la costa fins a les terres de l’Ebre. Allà, entraria al País Valencià i giraria a l’alçada de Vinaròs en un angle de 90º cap a l’interior, cap al Maestrat.

Mentre anava pujant el port, el paisatge s’anava transformant. Havia seguit durant molts kilòmetres en companyia dels camps de tarongers, únic referent paisatgístic on predominava invariablement el verd i el taronja. De sobte, l’horta va donar pas al secà. A mesura que guanyava alçada per la sinuosa carretera, els arbres fruiters cedien el lloc a oliveres i ametllers. El cromatisme canviava gradualment i ara dominava pertot el blanc i el rosa de la flor d’ametller. La primavera jove de principis d’abril estava a punt d’esclatar.

Mentre pujava es fixava en els pobles, en els noms. La toponímia canviava i quedava palesa la presència sarraïna en aquelles terres; era una presencia constatada també en l’arquitectura dels campanars, amb formes suaument arabitzants. Ell coneixia la història, sabia que la presència musulmana en aquelles terres havia durat molts més anys que al principat; eren anys en que la frontera era situada a l’Ebre, i en que arribar a Tortosa era una temeritat. La seva imaginació va anar resseguint la línia històrica del temps fins aturar-se en l’esplendor de la corona catalano-aragonesa, època a partir de la qual es va començar a forjar la unitat territorial i lingüística que comprenia el Principat, el País Valencià i les Illes Balears. No tenia dubtes que aquells eren els seus orígens, uns Països Catalans que s’havien forjat amb el pas dels segles i que li proporcionaven el seu referent identitari. Uns Països Catalans que els polítics i governants actuals no respectaven ni entenien. Inmersos en una deriva practicista, falta de referents nacionals i sense entendre la seva pròpia història es dedicaven a governar per al futur sense conèixer el passat.

Mentre es dirigia a la Tinença de Benifassà, el fil del pensament anava del passat al present, la carretera seguia guanyant alçada i el paisatge de pins i alzines dominava abastament. No tenia dubte que arreu on li arribava la vista seguia essent casa seua, malgrat ara i adés els governs seguissin malfixant les fronteres.