Moments d’espera, estones d’impasse, dies freds de pluja fina sense aturador. Setmanes de febrer per dedicar-se a escoltar el passat i atànyer el futur. El passat es perd en la foscor, la línia del temps ens transporta sempre en la mateixa direcció mentre els records es van allunyant. Les noves vivències de les noves realitats tapen els afers passats, talment com les fulles rogenques de tardor es sobreposen una damunt l’altre sobre el sòl. Només d’aquesta manera la nostra consciència permet mantenir l’equilibri necessari entre el que som i el que projectem, entre el que hem sigut i el que hem aparentat.
Amb la recança del dubte, hom recorda i escriu. Recança per la por de recordar, por de reviure. Només si la distància és suficient, hom pot rememorar amb la imparcialitat emocional necessària per no ser injust; només d’aquesta manera es poden objectivar els records. Mentrestant, el millor és seguir, esperar i cercar amb determinació el futur. Mentre tots els elements es posen d’acord per fixar la brúixola, hom deixa caure les fulles rogenques de tardor.
0 comentarios:
Publica un comentari