Durant les properes setmanes es parlarà abastament de la sentència del tribunal constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Se’n parlarà si ha estat retallat, i es posarà el crit al cel; es probable que es convoquin manifestacions i la majoria dels partits catalans estaran units en la seva defensa. També se’n parlarà si el TC no toca l’Estatut i es deixa com estava. Aleshores sortiran tots els partits polítics (el tripartit al capdavant) expressant els seu cofoïsme, la seva felicitat per la “victòria” i la seva seguretat de que hem assolit una fita important. Exactament com va passar en la “gran victòria” catalana amb el finançament, quan es va acabar pactant amb el govern espanyol que, en el plaç de 4 anys la balança fiscal de Catalunya respecte a Espanya seria menys desnivellada. Doncs be, igual com va passar aleshores, tots els partits polítics estaran exultants d’alegria. Com llavors, ho estaran per la “victòria” sobre l’estat espanyol. Perquè ho hem aconseguit. Hem aconseguit que no ens el retallin més, que no ens el deixin a zero. I estarem contents.
I es que els catalans som així. Al setembre de 2006 aprovem un estatut d’autogovern refrendat per un 90% del parlament de Catalunya. Aleshores ja va haver-hi el gran bany de cofoïsme. Tots els partits exultants perquè ens havíem posat d’acord, perquè havíem aconseguit un estatut certament ambiciós i competent. Un estatut com es mereixia Catalunya. Entre nosaltres, els catalans, vam acordar un reglament per autogovernar-nos que valia la pena. I aleshores jo també vaig estar orgullós; del meu país, i per una vegada dels que em governaven. Però va durar poc, perquè quan ens vam posar a negociar amb l’Estat Espanyol, van començar a aparèixer totes les mancances que té el poble català en general i els polítics en particular a l’hora de reivindicar el que és nostre. I aquí van començar, d’una banda els partidismes i de l’altra la submissió a les directrius d’un implacable ministre Rubalcaba (gran negociador) i d’un reaparegut Alfonso Guerra que recordava els pitjors temps.
Passat l’Estatut pel ribot espanyol, els catalans el vam acceptar donant les gràcies i encara contents. Però clar, encara no era tot. Encara hi apareixia la paraula “nació” (i no a l’articulat sinó al pròleg, per tant sense valor real). Per tant, els més extremistes dels espanyols, els més centralistes, els que no van votar ni la constitució espanyola, els que no estaven d’acord ni amb “l’Espanya de les autonomies”, aquests (El PP), van apel·lar, ara si, a la constitució, per diluir, encara més si cabia, el que quedava de l’estatut. En definitiva per intentar que un tribunal superior decideixi “què és” una part integrant de l’Estat espanyol. Decideixi si aquesta part, integrada per la força, té prou entitat per autoanomenar-se “nació”.
I es que els catalans som així. Al setembre de 2006 aprovem un estatut d’autogovern refrendat per un 90% del parlament de Catalunya. Aleshores ja va haver-hi el gran bany de cofoïsme. Tots els partits exultants perquè ens havíem posat d’acord, perquè havíem aconseguit un estatut certament ambiciós i competent. Un estatut com es mereixia Catalunya. Entre nosaltres, els catalans, vam acordar un reglament per autogovernar-nos que valia la pena. I aleshores jo també vaig estar orgullós; del meu país, i per una vegada dels que em governaven. Però va durar poc, perquè quan ens vam posar a negociar amb l’Estat Espanyol, van començar a aparèixer totes les mancances que té el poble català en general i els polítics en particular a l’hora de reivindicar el que és nostre. I aquí van començar, d’una banda els partidismes i de l’altra la submissió a les directrius d’un implacable ministre Rubalcaba (gran negociador) i d’un reaparegut Alfonso Guerra que recordava els pitjors temps.
Passat l’Estatut pel ribot espanyol, els catalans el vam acceptar donant les gràcies i encara contents. Però clar, encara no era tot. Encara hi apareixia la paraula “nació” (i no a l’articulat sinó al pròleg, per tant sense valor real). Per tant, els més extremistes dels espanyols, els més centralistes, els que no van votar ni la constitució espanyola, els que no estaven d’acord ni amb “l’Espanya de les autonomies”, aquests (El PP), van apel·lar, ara si, a la constitució, per diluir, encara més si cabia, el que quedava de l’estatut. En definitiva per intentar que un tribunal superior decideixi “què és” una part integrant de l’Estat espanyol. Decideixi si aquesta part, integrada per la força, té prou entitat per autoanomenar-se “nació”.
Perquè clar, com es decideix si una regió o un poble és o no una nació? Per les ganes de ser-ne de la seva població?, es valorarà la seva història?, la seva singularitat? La seva llengua diferenciada? Tot això són motius suficients per ser una nació? Després de 1000 anys d’història diferenciada, de 300 anys de Corona Catalano-Aragonasa en igualtat amb el regne de Castella, després de 300 anys més de pugna constant amb Espanya i amb França, ara s’ha de pensar i decidir si aquest poble és una nació? Un tribunal superior espanyol, l’any 2010 ha de prendre aquesta decisió?
Bé, no ens podem prendre la qüestió en broma perquè és massa trista, però en tot cas, si aquest tribunal decideix que si, que som una nació, i no toquen l’Estatut, tots els partits catalans saltaran de joia i es congratularan. I la seva felicitat serà per saber que seguim essent on som.
No ens enganyem, que no s’enganyi ningú, l’estatut que ens han deixat, fins i tot si no el toquen, no és que el que nosaltres havíem aprovat. La joia serà una fal·làcia. Una fal·làcia electoralista. Seguirem sent on som, i evidentment la culpa seguirà sent nostra i dels nostres polítics, no ens enganyem.
Bé, no ens podem prendre la qüestió en broma perquè és massa trista, però en tot cas, si aquest tribunal decideix que si, que som una nació, i no toquen l’Estatut, tots els partits catalans saltaran de joia i es congratularan. I la seva felicitat serà per saber que seguim essent on som.
No ens enganyem, que no s’enganyi ningú, l’estatut que ens han deixat, fins i tot si no el toquen, no és que el que nosaltres havíem aprovat. La joia serà una fal·làcia. Una fal·làcia electoralista. Seguirem sent on som, i evidentment la culpa seguirà sent nostra i dels nostres polítics, no ens enganyem.
0 comentarios:
Publica un comentari