Mentre escoltava aquelles persones pensava en la vida. Quatre persones octogenàries, d'origens diferents, de maneres de fer dissemblants, cadascuna amb la seva pròpia història, la seva pròpia alteritat, units pel moment. Mentre els observava, silent, també els envejava. Ells amb el doble de la seva edat, semblaven felices, semblaven fruir de la vida, trobaven en ella coses que a ell ja li costava molt valorar. I es preguntava: Quina felicitat es podia trobar als vuitanta anys, essent conscient de les certeses de l'esdevenidor? Era l'absència de pensament de futur? Era el gaudir del present? Què era?

Ella feia broma amb el barret. ara se'l posava ara se'l treia, talment com una noia juganera de setze anys. Segur que els havia tingut i els recordava amb més clarividència. Posant-li la ma al genoll, se'l va mirar amb tendresa - Si jo tinc dos anys més que tu! - Feien broma, seguien la broma inconscients del perill, inconscients de ser al llindar del desconegut. O potser massa conscients, i per això feliços gaudint del moment.

Es va posar la gorra i l'abric i va sortir. Els va deixar allà dins, amb la seva felicitat fugissera. Va desaparèixer de les seves vides sense ni tant sols haver-hi entrat. Sense que se'n adonessin. Els dos graus de temperatura el van tornar a la realitat, uns núvols grisos pintaven neu. Tantmateix, es va quedar amb el record del moment. Els seguia envejant. I els admirava.