Reflexions, blocs i 2009

No tinc per costum utilitzar el bloc per explicar les coses que faig o les coses que em passen, més aviat l’utilitzo per una necessitat de sortida, de cridar portes enfora (com fa el personatge de el Crit de Munch). És per a mi una eina d’expressió per dir el que penso o per transmetre les meves inquietuds. Darrerament s’ha transformat també en una eina literario-filosòfica sense cap altre pretensió que no sigui deixar escrit, a voltes per mi a voltes per qui li interessi llegir-ho, un seguit de pensaments en forma d’escrits o textos pel simple plaer de l’escriptura. En última instància és únicament un desig d’escriure per el simple plaer de fer-ho, i potser també un desig de perdurabilitat en les accions i els pensaments.

I és que reflexionant, veig que hi ha diversos tipus de blocs: Els que escriuen perquè els altres sàpiguen el que fan, o perquè sàpiguen lo be que ho fan, o perquè es parli d’ells, o per cercar la polèmica, en qualsevol àmbit però si és pròxim molt millor (en aquests cassos, òbviament tenen moltes més entrades i l’autocomplaença puja). També hi ha els que expliquen coses interessants perquè saben de què parlen, i també els que l’utilitzen com a mitjà d’expressió de les seves inquietuds personals, més com una eina literària, o per donar sortida al talent que cadascú pugui tenir; i finalment també hi ha els que escriuen sense importar-los-hi qui ho llegeix, i només ho fan per pur plaer personal. En darrera instància però, no podem negar que sempre hi ha un punt de autovoyeurisme intrínsec. Evidentment n’hi ha moltes més classes, no és una classificació exhaustiva ni tant sols representativa, i també és cert que cadascú es pot veure reflectit en una part de cada tipologia. De fet, a mi m’interessen especialment els tres darrers, però reconec que puc veure-m’hi reflectit en més d’un. També existeix la dificultat de sostreure’s de criticar algú o alguna cosa, o dir alguna cosa polèmica només per la satisfacció de saber que seràs llegit amb més avidesa o que provocaràs alguna reacció. Aquesta postura és temptadora i es pot constatar que molts hi cauen, amb més o menys encert. Tanmateix, d’aquesta postura jo intento fugir-ne, procuro que no sigui el meu estil. En definitiva, el que més m’interessa són els blocs fets per persones intel·ligents i que el que expressin siguin idees amb gust, sentit i intel·ligència, diguin el que digui.

Aquest és un post atípic, no acostumo a escriure en estil directe i molt sovint tinc dubtes sobre la idoneïtat del articles o per la dificultat en separar els àmbits de lo privat i lo públic (i en una dimensió més literària, lo real i lo imaginari); també sovint em queden sense publicar per falta de temps o de capacitat per fer-los com voldria (em ve a la memòria la menció d’una amiga sobre les cartes no lliurades, que serveixen per a un mateix). Sobre aquest post també tenia els meus dubtes però l’he publicat potser perquè s’acaba l’any i per a mi aquest 2009 no ha sigut un any més. Tampoc puc dir que hagi sigut un any especial, diria més aviat que ha sigut un any diferent. Un any atípic, dur, introspectiu, reflexiu, amb oscil·lacions extremes, un any de veure-ho tot molt clar, i després molt fosc, i altra cop clar...un any d’extrems, d’intranquil·litats, d’absurditats, de clarobscurs, de travesses inacabables, de cants inconfusibles, de paranys del destí, de girs de l’atzar, de converses celestials i de situacions dantesques. Un any de contrastos com pocs, que segur no oblidaré. Em quedaré amb unes quantes coses i deixaré que la resta es perdi en el record, en la immensitat pregona del temps. Ha estat un any en el qual no només he existit sinó que també he viscut, malgrat tot. Només per això ja val la pena haver-lo passat.

Irreversibilitat

La sensació d’irreversibilitat l’embargava. Hi havia fets, accions, que havien traspassat el llindar del retorn. La única opció possible era deixar anar el llast que tant temps l’havia subjectat, que tant temps l’havia atrapat amb els seus tentacles embriagadors. Havia de seguir la línia positiva del temps, lenta però segura. Els records el perseguien com dimonis del passat mentre ell s’afanava per submergir-se en el futur.
Sovint evocava la natura, invocava a Rousseau. Seguint el camí rural, les darreres llums del capvespre transformaven els arbres del camí en ombres suggerents. Dos cavalls al mig del bosc, en un tancat, es transformaven en siluetes màgiques, més a prop de semblar éssers mítics que animals de la terra. Els unicorns apareixien davant d’ell mentre la seva imaginació volava desbocada.

La natura l’acollia, era el seu refugi. El retorn rousseaunià el feia sentir un més, un ésser natural desintoxicat de tics socials, alliberat de jous psicològics, despullat. Mentre el llast s’anava deixant anar, molt, molt lentament, ell sentia, desitjava sentir l’alliberació de l’ànima, la pau emocional. Hi havia situacions, accions, persones, àmbits, els quals pertanyien al passat i ell sabia que no hi hauria possible retorn, s’havien tallat les amarres, s’havien deixat anar els darrers nusos.

La nau potser estava encara a la deriva, però ell ja navegava lliure, i l’única amarra cap al passat eren els seus propis records. Records funestos, records infames que tapaven els instants amables. Espais físics de joia que es convertien en cambres de tortura. Flashbacks que el punien una i altra vegada dolorosament. Desitjava amb anhel que aquests es diluïssin, perquè mentre pensava en el passat, aquest es transformava en present. El llast invocat mentalment es feia pales com si fos ara i aqui. Els dos espais temporals es confonien. És per això que confiava en el temps, sabia que el seu discorre lent però implacable aniria esvaint els fantasmes i espaiant l‘evocació malèvola, convertint-los definitivament en àmbits del passat, tant en realitat com en ficció.

N’estic orgullós

Per una vegada estic orgullós del meu país. Demà es realitzarà una consulta popular per preguntar a més de 700 mil catalans si volen la independència del seu país. La independència de l’estat Espanyol. No és una qüestió de nacionalismes més o menys recalcitrants o de independentisme demagògic. És una qüestió de sentit comú. Una nació catalana, un país, un poble, una identitat única i diferenciada des de fa mil anys, amb una història pròpia, amb una cultura pròpia, amb una manera de fer singular, diferenciada, exclusiva i autònoma, amb una idiosincràsia particular ha de poder decidir si vol regir els seu destí de manera lliure i no subjugada a ningú. Ho ha de poder decidir com ho poden fer o ho han fet, Eslovènia, Croàcia, Kosovo, Polonia, Finlandia, Macedònia, Irlanda, o Escòcia. Pobles i nacions Europees que tenen una identitat pròpia i poden ser o han esdevingut independents en el darrer segle.

Perquè ho neguen a Catalunya? Un poble capdavanter a Europa com el que més, una de les llengües més parlades a Europa després de les majoritàries i amb tanta tradició històrica com el francès o l’espanyol? Perquè no deixen decidir pel seu compte a la nació Catalana?. Entre dos estats fortament centralistes, amb un fals i demagògic estat de les autonomies espanyol i un estat jacobí francès, Catalunya necessita reivindica-se, necessita expressar la seva personalitat pròpia que cada dia que passa l’estat espanyol intenta minimitzar fins l’extrem. Des d’espolis Culturals (l’últim és el llegat fotogràfic d’Agustí Centelles) fins a espolis econòmics (la farsa del finançament) o polítics (la farsa de l’Estatut). Com es pot entendre que un tribunal constitucional espanyol estigui dirimint si Catalunya és o no una nació? Com es pot voler pertànyer a un estat que tracta d’aquesta manera a una part integrant? Com es pot negar als catalans el dret a decidir què volen fer?, el dret a la pròpia autodeterminació? Repeteixo, és de sentit comú atorgar-nos aquest dret.

I aquests dies també em sento molt orgullós de la meva vila, Castellar. És remarcable l’esforç que s’ha fet des de Castellar Decideix i com s’hi ha implicat tota la ciutadania. En aquest dia històric, Castellar serà un dels municipis més grans que celebrà la consulta; el gest de valentia s’ha de destacar, i demà estaré content de ser català i de viure a Castellar. N’estaré orgullós.