Crit de combat (Nahan)

A inicis del S. XX un dels grans referents del Moviment per a la Nova Cultura va ser Lu Xun (1881-1936), un dels literats més destacats de la Xina, que considerava que per a modernitzar la societat abans calia transformar la mentalitat de les persones. Amb aquest objectiu va crear una obra literària complexa i contundent que es va convertir durant la dècada de 1920 en un dels principals escenaris de denúncia dels problemes de la moral tradicional xinesa. El cèlebre pròleg que va fer a la primera edició de la seva recopilació de relats Crit de combat (Nahan) és un resum de les idees subjacents en l'obra de molts dels intel·lectuals del Moviment per a la Nova Cultura.

Com que no puc posar aqui tot el pròleg, reprodueixo només el primer paràgraf:

"De jove jo també vaig tenir molts somnis. Amb el pas dels anys, però, la majoria d'aquells somnis han quedat condemnats a l'oblit, la qual cosa no lamento en absolut. Tot i que són records que poden ser plaents, no solen aportar res que no sigui solitud. I de què serveix que els pensaments es tornin a estancar en períodes de solitud, perduts en el temps? Malgrat tot, no puc acabar d'oblidar el passat. L'origen de la present obra, Crit de combat, rau justament en aquests fragments del passat que no he aconseguit esborrar de la memòria.(...)"

Lu Xun

Per mi, a vegades també m'és plaent estancar-me en períodes de solitud, perdut en el temps. Hi ha molts espais on puc reproduir fragments del passat que no he aconseguit esborrar de la memòria; tantmateix, no descarto escriure algun dia el meu particular "Crit de combat".

Cant addictiu

Com Odisseu, navegava per aigües perilloses, quan al seu subconscient se li va encendre un senyal d’alarma, com una llum vermella. Alguna cosa no anava a l’hora. Mentre ell estava dalt de tot del pèndol, conversant amb Eva, veia la realitat distorsionada, influenciada poderosament per el seu estat d’ànim. Fins i tot la raó hi sucumbia. Nogensmenys, el subconscient, que tantes vegades el tibava cap a la perdició seguint els seus desigs hedonistes, per una vegada el va avisar. Fins i tot ell, l’altre Jo, li va indicar que la cosa no podia anar tant be, quelcom fallava.

Fou aleshores quan, de sobte, va començar a sentir un so engrescador. El cant de les sirenes s’oïa de lluny, cada cop més fort, i mentre la raó - àdhuc ella - volia seguir-les, el subconscient, per una vegada fent de guardià de l’ànima, talment com els mariners d’Odisseu lligant-lo al pal major de la nau, va avisar-lo de que aquell no era el camí. Allò era un sender desconegut que només podia portar patiments, només podia arrossegar-lo cap a un espiral de perdició.

I ell no volia perdre, s’hi resistia, des que durava el viatge havia sabut sortir-se’n. En el darrer instant, en un gir inesperat, el conscient va adonar-se del parany, de l’error. Només aleshores, deixant-se convèncer mal que li pesés, va iniciar la marxa enrera, va començar a separar-se, a distanciar-se. Va començar a adonar-se que la realitat projectada des de dalt del pèndol era una construcció deformada, poc fonamentada.

Deslligant les sirgues, desfent-se dels lligams mentals, dels perjudicis del passat, va entreveure ja una realitat més ponderada, en la que conviurien junts el conscient i el subconscient, en harmonia, sense trasbalsos, seguin la fina línia ininterrompuda de l’existència. Li feia basarda, sens dubte era un fil d’Ariadna amb paranys i precipicis a banda i banda, però malgrat el cant addictiu, tenia prou senyals, clars i unívocs, de com seguir la navegació per arribar a Ítaca.

L'enclusa

Havia sentit grans emocions; des dels dos extrems de l’artilugi de Focault havia experimentat el més gran plaer i el més gran patiment. Després d’haver interioritzat fins el fons de l’ànima, en pròpia carn, el goig més gran i l’angoixa més extrema, quan es va acabar, traumàticament, sobtadament, inesperadament, ho va fer sense soroll. L’endemà només hi havia silenci, absència d’emocions. Després dels grans carrusels, va obrir els ulls i, de cop i volta el desert s’estenia davant seu. Només es visualitzava una enclusa talment com Lawrence la veia per anar a Àqaba.

El turment s’anava diluint a mesura que passaven els minuts, les hores, els dies. La ferida s’anava suavitzant i la nostàlgia i l’ansietat s’alternaven fins a quedar en una indiferència adolorida i ressentida. Il·lús ell, volia retenir els moments plaents a la seva ment, evocar-los infinitament; semblava que d’aquesta manera no els deixaria escapar, no deixaria que marxessin en la foscor pregona del temps. Hi havia però altres instants, desagradables, de patiment, de mal a l’ànima, dels quals desitjava allunyar-se’n amb la màxima celeritat. Volia que els minuts passessin ràpid, anessin més despresa, volia endinsar-se en el futur per allunyar-se del passat, desitjava fervorosament posar espai temporal entre el patiment i el moment present. D’aquesta manera deixaria de reproduir-se-li l’acció passada a la ment, s’aniria diluint, desdibuixant, mitigant…I tenia l’esperança que quedés en un racó del cervell on no tornés a aflorar mai més. Ho desitjava com si li anés la vida.

Finalment, per una vegada, l’atzar el va ajudar. A vegades ens en sortim, pensava ell. Després de l’enclusa, el paisatge va canviar, les arestes es van suavitzar i les punyalades van desaparèixer, la realitat tornava a prendre forma, la forma que tenia originàriament. No havia canviat res, i tot era diferent, com sempre havia hagut de ser. Després de la llarga marxa, finalment havia arribat a Àqaba.

Dos anys

Dissabte passat vam celebrar a La Muntada, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, una jornada de valoració dels 2 anys de L’Altraveu. Crec que vam treballar força i van sorgir moltes idees interessants. Si s’analitza amb deteniment, la feina feta fins ara és enorme. És cert que mai estem contents, és cert que sempre voldríem fer més, que ens sembla que encara no estem prou ben organitzats, però si ens fixem realment amb el que hem fet fins ara, crec que podem estar prou satisfets.

I el que més il·lusiona és que encara hi ha molts projectes per fer; estant a la meitat del camí, quan alguns auguraven un defalliment, el nucli de companys i companyes que seguim actius i amb il·lusió és pràcticament el mateix que ja fa dos anys ens vam embarcar en aquest projecte.

Un projecte que al desembre de 2006 ens semblava quimèric, però al febrer de 2007 la resposta va ser tant positiva que ens hi vam llançar. Feia basarda, el buit era molt gran, el temps per les eleccions molt curt, la incertesa ens dominava. Però finalment va sortir be. Van ser molts ciutadans que van confiar amb nosaltres com una altra manera de fer, una altra manera de pensar.

Des del 2007, la política municipal de Castellar ha fet un gir molt gran, els plens estan concorreguts, els debats són intensos, la ciutadania s’ha implicat. Crec modestament que una part d’aquest procés de canvi és gràcies a L’Altraveu. En aquest sentit, i tal com vam definir quan ens vam constituir, un dels nostres eixos fonamentals ha estat la participació ciutadana en tots els àmbits i la transparència en tots els processos. En aquests dos anys, en aquesta defensa de la participació, ens han posat pals a les rodes, ens han refusat mocions una rera l’altra, però nosaltres ho seguirem intentant; pensem que és un dels objectius del perquè ens vam presentar: Per canviar la política municipal i per donar veu a tota la ciutadania. Hi seguirem insistint.