La clariana de l'ésser

Sovint els arbres no li deixaven veure el bosc, envoltat de mediocritat, caminava i caminava mentre anava topant sempre amb un obstacle rera l'altre. La intoxicació quotidiana no li permetia pensar amb claredat, en la direcció correcta. De sobte, entre els arbres va veure una claror; mentre s'hi acostava el cor se li va accelerar. La foscor va minvar per donar pas a una clariana del bosc. Després de tant patiment va tenir la seguretat que era la clariana de l'ésser. Aquella en la qual el llenguatge hi habitava. Aquella on podia reivindicar el pensar com a acte pur, com a acte lliure.
Des de la cabana, al bell mig de la selva negra, les prestatgeries eren buides, no hi havia metafísica, no hi havia "cogito", no hi cabia el filosofar. Només hi cabia el pensar. I s’havia de pensar de forma correcta, en la bona direcció, no podia deixar-se enganyar per els paranys de l'equívoc. L'ens no és l'ésser. L'ens és la cosa, i l'ésser és l'essència d'aquesta cosa. Molt diferent; i molt difícil...L'ésser s'esmuny quan se l'intenta copsar, s'amaga rera la cosa i muta perquè no el descobrim, perquè no poguem ni tan sols pensar-lo. Només havent arribat a la clariana, essent el guardià del llenguatge, l'home podia intentar entrellucar-lo.

Mentre somniava que era Martin Heidegger, pensava que només ell podia autoerigir-se en el primer després de Parmènides (i ja feia un temps) que aconseguia discernir l'ésser de l'ens i intentar, ni que fos de lluny, interrogar-lo.
Es va despertar, però tenia la certesa de que havia estat real, que havia assolit la clariana i tenia al seu davant l'ésser; podia interpel·lar-lo sense complexos, sense paranys, sense temor de confondre'l amb l'ens. Només llavors va tenir la convicció de poder intuir la veritat.

Matins de tardor

Vaig a dormir tard després d'un sopar multitudinari on m'ho passo més bé del que esperava. Em llevo al matí sabent que, extranyament, avui estic sol a casa. Sempre volem el que normalment ens manca; aquesta sol·litud que ens recorda moments passats, quan hom apreciava la tranquil·litat d'un diumenge de tardor, mentre el sol del matí entrava a la llar fins gairebé el passadis. Intento reviure instants passats tot escoltant Txaikovsky. La evocadora música del llac dels Signes (Op. 20) em transporta fins gairebé aconseguir-ho.