Què has de fer quan l'inesperat pica a la porta? Què has de fer quan el sorprenent es converteix en quotidià, quan el carrussel compartit ens porta "raise and down" de manera inevitable? Els extrems son nocius però la seva absència ens portaria a un atzucac. Que és millor?
Mentre el conscient interroga al subconscient, la pugna llarga i estèril estones es dilueix per deixar pas a l'atzar. I l'atzar ens porta pels seus camins ignots, estones amb Dant, estones amb Adam. És impossible, no hi ha terme mig.
La realitat de la vida quotidiana s'organitza a l'entorn de l'ací del meu cos i de l'ara del meu present. Aquest hic et nunc és el centre de l'atenció que poso a la realitat de la vida de cada dia.
29/09/2009
14/09/2009
Hi ha coses més importants?
Sembla que s’ha destapat la caixa de Pandora (l’àmfora en la mitologia original grega). Sembla que l’acomplexament amb que els catalans parlàvem sobre la nostra identitat nacional i la possibilitat de ser una nació independent i sobirana s’està acabant. El 13 de setembre de 2009 hauria de ser l’inic del desacomplexament, l’inici de l’alliberament on la valentia d’uns pocs hauria de convertir-se en l’empenta per tots. Perquè no es pot parlar de la independència del nostre país? Perquè costa tant parlar de l’autodeterminació dels catalans? Perquè fins fa poc, els mitjans de comunicació, els polítics catalans, els principals líders del nostre país sempre han parlat en veu baixa i passant de puntetes sobre aquestes qüestions?
Enguany, a partir de la iniciativa d’Arenys de Munt de realitzar una consulta popular sobre la independència de Catalunya, sembla que l’acomplexament ha desaparegut. Ha costat però. En roda de premsa de fa una setmana, el portaveu del govern de la generalitat, encara deia que “no tenia res a dir” sobre aquesta qüestió. Finalment el president de la Generalitat en va acabar parlant. El seu missatge però, va ser que hi ha coses més importants per fer. Aquests fets “anecdòtics” que s’han sobredimensionat distreuen del que realment és important i del que preocupa al govern tripartit: la crisi i els problemes “reals” de Catalunya.
Jo em pregunto: La identitat nacional de Catalunya no és un problema real? Com pot ser que el govern d’un país no tingui res a dir sobre la seva identitat com a país? En tot cas, el portaveu del govern, podria dir que està a favor de la indivisibilitat de l’estat, que és el que volen els unionistes, o també podria postular-se com a partidari a que el poble de Catalunya decideixi què vol fer, o fins i tot podria apuntar el seu acord en que Catalunya fos independent; però el que no pot fer és dir que no te res a dir, no opinar. Quina nació del món no opina sobre la seva identitat?
Hi ha moltes causes per explicar perquè la deriva de la política catalana dels darrers 25 anys ens ha portat fins aquí. Sovint, els polítics actuals no tenen perspectiva històrica ni amplitud de mires i això porta que les seves accions responguin sempre a interessos materials o personals centrats en el dia a dia, més que en les grans qüestions de País. Per això estem on estem. Com a mínim des de la batalla de Muret (1213) el poble català ja lluitava per la seva identitat. A Vilafranca de Conflent van morir l’any 1674 catalans que defensaven el seu país en front els francesos, el 1714 es seguia defensant la independència, i malgrat tot, l’any 1931 el president Macià proclamava la república catalana. És a dir, no és un fet aïllat, no és que ara ens haguem tornat boixos, no és que ens ho haguem inventat. El mapa polític europeu, parlant només de l’últim segle, ha canviat constantment i nacions amb molt poca història com a tals (com per exemple Eslovènia o Finlàndia) han esdevingut estats absolutament legítims dins la Unió Europea.
Catalunya té 1000 anys d’història i els nostres polítics i governants gairebé no gosen parlar del dret a autodeterminació perquè “hi ha coses més importants”. Segur que per els milers de catalans que han patit per defensar Catalunya al llarg d’aquests mil anys, aquesta era la cosa més important. Els nostres polítics no tenen el do suprem per saber o decidir què és important i que no per Catalunya. Probablement si s’expressen així, és perquè només viuen el present i no tenen en compte la nostra història. Com deia l’historiador Sima Qian, ja al S. I a.C. “només els qui coneixen el passat poden dominar el present”.
Enguany, a partir de la iniciativa d’Arenys de Munt de realitzar una consulta popular sobre la independència de Catalunya, sembla que l’acomplexament ha desaparegut. Ha costat però. En roda de premsa de fa una setmana, el portaveu del govern de la generalitat, encara deia que “no tenia res a dir” sobre aquesta qüestió. Finalment el president de la Generalitat en va acabar parlant. El seu missatge però, va ser que hi ha coses més importants per fer. Aquests fets “anecdòtics” que s’han sobredimensionat distreuen del que realment és important i del que preocupa al govern tripartit: la crisi i els problemes “reals” de Catalunya.
Jo em pregunto: La identitat nacional de Catalunya no és un problema real? Com pot ser que el govern d’un país no tingui res a dir sobre la seva identitat com a país? En tot cas, el portaveu del govern, podria dir que està a favor de la indivisibilitat de l’estat, que és el que volen els unionistes, o també podria postular-se com a partidari a que el poble de Catalunya decideixi què vol fer, o fins i tot podria apuntar el seu acord en que Catalunya fos independent; però el que no pot fer és dir que no te res a dir, no opinar. Quina nació del món no opina sobre la seva identitat?
Hi ha moltes causes per explicar perquè la deriva de la política catalana dels darrers 25 anys ens ha portat fins aquí. Sovint, els polítics actuals no tenen perspectiva històrica ni amplitud de mires i això porta que les seves accions responguin sempre a interessos materials o personals centrats en el dia a dia, més que en les grans qüestions de País. Per això estem on estem. Com a mínim des de la batalla de Muret (1213) el poble català ja lluitava per la seva identitat. A Vilafranca de Conflent van morir l’any 1674 catalans que defensaven el seu país en front els francesos, el 1714 es seguia defensant la independència, i malgrat tot, l’any 1931 el president Macià proclamava la república catalana. És a dir, no és un fet aïllat, no és que ara ens haguem tornat boixos, no és que ens ho haguem inventat. El mapa polític europeu, parlant només de l’últim segle, ha canviat constantment i nacions amb molt poca història com a tals (com per exemple Eslovènia o Finlàndia) han esdevingut estats absolutament legítims dins la Unió Europea.
Catalunya té 1000 anys d’història i els nostres polítics i governants gairebé no gosen parlar del dret a autodeterminació perquè “hi ha coses més importants”. Segur que per els milers de catalans que han patit per defensar Catalunya al llarg d’aquests mil anys, aquesta era la cosa més important. Els nostres polítics no tenen el do suprem per saber o decidir què és important i que no per Catalunya. Probablement si s’expressen així, és perquè només viuen el present i no tenen en compte la nostra història. Com deia l’historiador Sima Qian, ja al S. I a.C. “només els qui coneixen el passat poden dominar el present”.
12/09/2009
Gent Normal (Common People)
Divendres al vespre. Arenys de Mar. Per una estona em vaig escapar de Castellar i del la Festa Major. Hi ha moments que una mica d'aire fresc també va be. Botifarrada popular i concert de Manel. L'ambient de Diada Nacional traspuava per tot arreu i la imminència de la consulta popular dels seus veins d'Arenys de Munt era en boca de tothom. Vetllada molt agradable al pati del C.C. Calisay desitjant tots dormir amb gent normal com tu...
http://www.youtube.com/watch?v=OppX5KZCPOQ
http://www.youtube.com/watch?v=OppX5KZCPOQ
03/09/2009
Tornada a la realitat
Com sempre la tornada a la realitat és dura. També és atractiva i il·lusionant pels nous projectes, per la continuació dels antics, pels retrobaments, pels reptes, etc. però és dura quan t'has d'enfrontar amb segons quines notícies del dia a dia i el trist discórrer de la política del nostre país.
El proper diumenge dia 13 es vol fer un referèndum a Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya. Sense pretendre que el nostre ajuntament adoptés sense demanar-ho una mesura semblant (no pretenc que un equip de govern del PSC, de forma natural, tingui una idea semblant com tampoc pretenc que una vaca voli), si que voldria defensar que des dels municipis es portin a terme iniciatives com aquesta.
Una altra cosa és que la mal anomenada "democràcia espanyola" vulgui, com sempre, tallar de soca-rel semblants idees. Els tribunals ja estan estudiant si un ajuntament pot convocar un referèndum quan el que miren és el fons del que es pregunta i no la forma. Moltes vegades els ajuntaments catalans ha realitzat referèndums sense que la justícia espanyola s'hi hagi ficat. Perquè ara els interessa tant? És obvi, perquè els hi toquen el que els posa més nerviosos, la indivisibilitat de l'estat.
Per cert, aquesta justícia espanyola crea lleis per il·legalitzar partits però només els que a ells els interessa. No pas els de Falange, que amb la col·laboració del departament d'interior de la generalitat organitzarà manifestacions feixistes per oposar-se a la iniciativa de l'ajuntament de Arenys de Munt. Tot plegat lamentable, molt lamentable. Quina trista tornada a la realitat...
El proper diumenge dia 13 es vol fer un referèndum a Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya. Sense pretendre que el nostre ajuntament adoptés sense demanar-ho una mesura semblant (no pretenc que un equip de govern del PSC, de forma natural, tingui una idea semblant com tampoc pretenc que una vaca voli), si que voldria defensar que des dels municipis es portin a terme iniciatives com aquesta.
Una altra cosa és que la mal anomenada "democràcia espanyola" vulgui, com sempre, tallar de soca-rel semblants idees. Els tribunals ja estan estudiant si un ajuntament pot convocar un referèndum quan el que miren és el fons del que es pregunta i no la forma. Moltes vegades els ajuntaments catalans ha realitzat referèndums sense que la justícia espanyola s'hi hagi ficat. Perquè ara els interessa tant? És obvi, perquè els hi toquen el que els posa més nerviosos, la indivisibilitat de l'estat.
Per cert, aquesta justícia espanyola crea lleis per il·legalitzar partits però només els que a ells els interessa. No pas els de Falange, que amb la col·laboració del departament d'interior de la generalitat organitzarà manifestacions feixistes per oposar-se a la iniciativa de l'ajuntament de Arenys de Munt. Tot plegat lamentable, molt lamentable. Quina trista tornada a la realitat...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)