He quedat amb la Lluna

Vacances és esperar, sense fer res, per veure com surt la lluna darrera les muntanyes. Vacances és observar, després d'una conversa tranquil·la, com el satèl·lit travessa els arbres i surt al cap d'una estona rera els núvols. No tinc cap pressa, res m'espera, res m'atany; quedo cada vespre amb la lluna, i l'espero expectant fins que em ve a veure, fins que surt.

Durant el sojorn d'estiu, mentre a la nit se senten els grills a la llum d'una espelma, hom pensa amb els canvis espaials i temporals. Canvis dels espais físics on es desenvolupen les accions i els pensaments, canvis dels objectes de pensament. Canvis involuntaris d'hàbits. La son ve tot d'una, plàcidament; somnis tranquils i repòs guanyat. Vacances són també canvis de les prioritats i també canvis dels temps; canvis dels ritmes. Ritmes diferents i absència de preocupacions. temps per plantejar-se el que hom no pot durant la quotidianitat. Els problemes habituals es minimitzen, s'allunyen, i es difuminen les persones físiques i les seves accions.
Em ve al cap el que vaig llegir ahir, escrit a terra en un camí per un passejant inquiet: Què fas, vius o esperes?

Capvespres d'Estiu

La Selva Negra. Quarts de deu. Assegut en un tronc contemplant el capvespre, mirant cap a l'Est és gairebé negra nit, amb uns núvols blau fosc molt amenaçadors. Mirant cap a l'Oest una gamma de roses, blaus i grisos es difuminen i es barregen creant el que tant sols pot fer la natura. Un camp de blat acabat de segar, un cavall en un tancat menjant herba gairebé a les fosques. A la llunyania, el bosc, la Schwarzwald que a aquestes hores encara sembla més impenetrable i fosca.

Anem caminant fins la platja. Per un sender entre els camps, totes les vaques estan ja agrupades sota un gran arbre, és tard i ja es hora de dormir. Arribem al mar i observem la gran platja deserta. Amb les sabates quasi tocant l'aigua, l'aigua del Bàltic, contemplo l'espectacle de la posta mentre aquesta es reflexa al mar. Un mar en calma, un mar molt quiet que actua com un mirall. Fins on es perd la vista, una franja boscosa ressegueix la línia marítima mentre des d'una passarel·la pels banyistes, a 50 metres cap endins, giro la vista cap a l'esquerra i observo, just sota la posta de sol, el poble de Kôge a 40 km de Copenhaguen.

10 km al nord de Kalmar, la capital de Suècia i de tot Escandinàvia durant la famosa Unió de Kalmar, a l'edat mitjana. Sóc davant l'illa d'Oland on el Bàltic sembla un llac. En un racó de mar, ple d’ illetes, el sol és a l’horitzó a punt de pondre's. Son quarts de deu. El sol a aquestes latituds es pon tard i la llum encara tardarà ben bé una hora i mitja a transformar-se en foscor. El disc solar a l'horitzó, l'aigua completament calmada, les barques immòbils com si fossin sobre un mirall. És la natura reposada, la natura al capvespre. Mentre el sol es va tapant rere uns núvols, se sent el so d'algun ocell boscà. També sento alguna gavina que em fa veure el que no sembla, que és el mar i no un llac. Un pescador s'apropa, agafa la seva barca, i salpa mar endins. Amb la indiferència de qui veu aquest espectacle cada dia s'allunya mar enllà esperant tenir bona pesca. Aixeco la vista de les meves notes; els colors han canviat però l'espectacle continua. M'hi estaré una estona més...