Reflexions, blocs i 2009

No tinc per costum utilitzar el bloc per explicar les coses que faig o les coses que em passen, més aviat l’utilitzo per una necessitat de sortida, de cridar portes enfora (com fa el personatge de el Crit de Munch). És per a mi una eina d’expressió per dir el que penso o per transmetre les meves inquietuds. Darrerament s’ha transformat també en una eina literario-filosòfica sense cap altre pretensió que no sigui deixar escrit, a voltes per mi a voltes per qui li interessi llegir-ho, un seguit de pensaments en forma d’escrits o textos pel simple plaer de l’escriptura. En última instància és únicament un desig d’escriure per el simple plaer de fer-ho, i potser també un desig de perdurabilitat en les accions i els pensaments.

I és que reflexionant, veig que hi ha diversos tipus de blocs: Els que escriuen perquè els altres sàpiguen el que fan, o perquè sàpiguen lo be que ho fan, o perquè es parli d’ells, o per cercar la polèmica, en qualsevol àmbit però si és pròxim molt millor (en aquests cassos, òbviament tenen moltes més entrades i l’autocomplaença puja). També hi ha els que expliquen coses interessants perquè saben de què parlen, i també els que l’utilitzen com a mitjà d’expressió de les seves inquietuds personals, més com una eina literària, o per donar sortida al talent que cadascú pugui tenir; i finalment també hi ha els que escriuen sense importar-los-hi qui ho llegeix, i només ho fan per pur plaer personal. En darrera instància però, no podem negar que sempre hi ha un punt de autovoyeurisme intrínsec. Evidentment n’hi ha moltes més classes, no és una classificació exhaustiva ni tant sols representativa, i també és cert que cadascú es pot veure reflectit en una part de cada tipologia. De fet, a mi m’interessen especialment els tres darrers, però reconec que puc veure-m’hi reflectit en més d’un. També existeix la dificultat de sostreure’s de criticar algú o alguna cosa, o dir alguna cosa polèmica només per la satisfacció de saber que seràs llegit amb més avidesa o que provocaràs alguna reacció. Aquesta postura és temptadora i es pot constatar que molts hi cauen, amb més o menys encert. Tanmateix, d’aquesta postura jo intento fugir-ne, procuro que no sigui el meu estil. En definitiva, el que més m’interessa són els blocs fets per persones intel·ligents i que el que expressin siguin idees amb gust, sentit i intel·ligència, diguin el que digui.

Aquest és un post atípic, no acostumo a escriure en estil directe i molt sovint tinc dubtes sobre la idoneïtat del articles o per la dificultat en separar els àmbits de lo privat i lo públic (i en una dimensió més literària, lo real i lo imaginari); també sovint em queden sense publicar per falta de temps o de capacitat per fer-los com voldria (em ve a la memòria la menció d’una amiga sobre les cartes no lliurades, que serveixen per a un mateix). Sobre aquest post també tenia els meus dubtes però l’he publicat potser perquè s’acaba l’any i per a mi aquest 2009 no ha sigut un any més. Tampoc puc dir que hagi sigut un any especial, diria més aviat que ha sigut un any diferent. Un any atípic, dur, introspectiu, reflexiu, amb oscil·lacions extremes, un any de veure-ho tot molt clar, i després molt fosc, i altra cop clar...un any d’extrems, d’intranquil·litats, d’absurditats, de clarobscurs, de travesses inacabables, de cants inconfusibles, de paranys del destí, de girs de l’atzar, de converses celestials i de situacions dantesques. Un any de contrastos com pocs, que segur no oblidaré. Em quedaré amb unes quantes coses i deixaré que la resta es perdi en el record, en la immensitat pregona del temps. Ha estat un any en el qual no només he existit sinó que també he viscut, malgrat tot. Només per això ja val la pena haver-lo passat.