Per una vegada estic orgullós del meu país. Demà es realitzarà una consulta popular per preguntar a més de 700 mil catalans si volen la independència del seu país. La independència de l’estat Espanyol. No és una qüestió de nacionalismes més o menys recalcitrants o de independentisme demagògic. És una qüestió de sentit comú. Una nació catalana, un país, un poble, una identitat única i diferenciada des de fa mil anys, amb una història pròpia, amb una cultura pròpia, amb una manera de fer singular, diferenciada, exclusiva i autònoma, amb una idiosincràsia particular ha de poder decidir si vol regir els seu destí de manera lliure i no subjugada a ningú. Ho ha de poder decidir com ho poden fer o ho han fet, Eslovènia, Croàcia, Kosovo, Polonia, Finlandia, Macedònia, Irlanda, o Escòcia. Pobles i nacions Europees que tenen una identitat pròpia i poden ser o han esdevingut independents en el darrer segle.
Perquè ho neguen a Catalunya? Un poble capdavanter a Europa com el que més, una de les llengües més parlades a Europa després de les majoritàries i amb tanta tradició històrica com el francès o l’espanyol? Perquè no deixen decidir pel seu compte a la nació Catalana?. Entre dos estats fortament centralistes, amb un fals i demagògic estat de les autonomies espanyol i un estat jacobí francès, Catalunya necessita reivindica-se, necessita expressar la seva personalitat pròpia que cada dia que passa l’estat espanyol intenta minimitzar fins l’extrem. Des d’espolis Culturals (l’últim és el llegat fotogràfic d’Agustí Centelles) fins a espolis econòmics (la farsa del finançament) o polítics (la farsa de l’Estatut). Com es pot entendre que un tribunal constitucional espanyol estigui dirimint si Catalunya és o no una nació? Com es pot voler pertànyer a un estat que tracta d’aquesta manera a una part integrant? Com es pot negar als catalans el dret a decidir què volen fer?, el dret a la pròpia autodeterminació? Repeteixo, és de sentit comú atorgar-nos aquest dret.
I aquests dies també em sento molt orgullós de la meva vila, Castellar. És remarcable l’esforç que s’ha fet des de Castellar Decideix i com s’hi ha implicat tota la ciutadania. En aquest dia històric, Castellar serà un dels municipis més grans que celebrà la consulta; el gest de valentia s’ha de destacar, i demà estaré content de ser català i de viure a Castellar. N’estaré orgullós.
Perquè ho neguen a Catalunya? Un poble capdavanter a Europa com el que més, una de les llengües més parlades a Europa després de les majoritàries i amb tanta tradició històrica com el francès o l’espanyol? Perquè no deixen decidir pel seu compte a la nació Catalana?. Entre dos estats fortament centralistes, amb un fals i demagògic estat de les autonomies espanyol i un estat jacobí francès, Catalunya necessita reivindica-se, necessita expressar la seva personalitat pròpia que cada dia que passa l’estat espanyol intenta minimitzar fins l’extrem. Des d’espolis Culturals (l’últim és el llegat fotogràfic d’Agustí Centelles) fins a espolis econòmics (la farsa del finançament) o polítics (la farsa de l’Estatut). Com es pot entendre que un tribunal constitucional espanyol estigui dirimint si Catalunya és o no una nació? Com es pot voler pertànyer a un estat que tracta d’aquesta manera a una part integrant? Com es pot negar als catalans el dret a decidir què volen fer?, el dret a la pròpia autodeterminació? Repeteixo, és de sentit comú atorgar-nos aquest dret.
I aquests dies també em sento molt orgullós de la meva vila, Castellar. És remarcable l’esforç que s’ha fet des de Castellar Decideix i com s’hi ha implicat tota la ciutadania. En aquest dia històric, Castellar serà un dels municipis més grans que celebrà la consulta; el gest de valentia s’ha de destacar, i demà estaré content de ser català i de viure a Castellar. N’estaré orgullós.
2 comentarios:
Bon article, Xavi!!
Gràcies Gemma! I parlant d'aquest tema, estic molt d'acord també amb els "hauria preferit" que expresses en el teu bloc.
Publica un comentari