L'enclusa

Havia sentit grans emocions; des dels dos extrems de l’artilugi de Focault havia experimentat el més gran plaer i el més gran patiment. Després d’haver interioritzat fins el fons de l’ànima, en pròpia carn, el goig més gran i l’angoixa més extrema, quan es va acabar, traumàticament, sobtadament, inesperadament, ho va fer sense soroll. L’endemà només hi havia silenci, absència d’emocions. Després dels grans carrusels, va obrir els ulls i, de cop i volta el desert s’estenia davant seu. Només es visualitzava una enclusa talment com Lawrence la veia per anar a Àqaba.

El turment s’anava diluint a mesura que passaven els minuts, les hores, els dies. La ferida s’anava suavitzant i la nostàlgia i l’ansietat s’alternaven fins a quedar en una indiferència adolorida i ressentida. Il·lús ell, volia retenir els moments plaents a la seva ment, evocar-los infinitament; semblava que d’aquesta manera no els deixaria escapar, no deixaria que marxessin en la foscor pregona del temps. Hi havia però altres instants, desagradables, de patiment, de mal a l’ànima, dels quals desitjava allunyar-se’n amb la màxima celeritat. Volia que els minuts passessin ràpid, anessin més despresa, volia endinsar-se en el futur per allunyar-se del passat, desitjava fervorosament posar espai temporal entre el patiment i el moment present. D’aquesta manera deixaria de reproduir-se-li l’acció passada a la ment, s’aniria diluint, desdibuixant, mitigant…I tenia l’esperança que quedés en un racó del cervell on no tornés a aflorar mai més. Ho desitjava com si li anés la vida.

Finalment, per una vegada, l’atzar el va ajudar. A vegades ens en sortim, pensava ell. Després de l’enclusa, el paisatge va canviar, les arestes es van suavitzar i les punyalades van desaparèixer, la realitat tornava a prendre forma, la forma que tenia originàriament. No havia canviat res, i tot era diferent, com sempre havia hagut de ser. Després de la llarga marxa, finalment havia arribat a Àqaba.