Cant addictiu

Com Odisseu, navegava per aigües perilloses, quan al seu subconscient se li va encendre un senyal d’alarma, com una llum vermella. Alguna cosa no anava a l’hora. Mentre ell estava dalt de tot del pèndol, conversant amb Eva, veia la realitat distorsionada, influenciada poderosament per el seu estat d’ànim. Fins i tot la raó hi sucumbia. Nogensmenys, el subconscient, que tantes vegades el tibava cap a la perdició seguint els seus desigs hedonistes, per una vegada el va avisar. Fins i tot ell, l’altre Jo, li va indicar que la cosa no podia anar tant be, quelcom fallava.

Fou aleshores quan, de sobte, va començar a sentir un so engrescador. El cant de les sirenes s’oïa de lluny, cada cop més fort, i mentre la raó - àdhuc ella - volia seguir-les, el subconscient, per una vegada fent de guardià de l’ànima, talment com els mariners d’Odisseu lligant-lo al pal major de la nau, va avisar-lo de que aquell no era el camí. Allò era un sender desconegut que només podia portar patiments, només podia arrossegar-lo cap a un espiral de perdició.

I ell no volia perdre, s’hi resistia, des que durava el viatge havia sabut sortir-se’n. En el darrer instant, en un gir inesperat, el conscient va adonar-se del parany, de l’error. Només aleshores, deixant-se convèncer mal que li pesés, va iniciar la marxa enrera, va començar a separar-se, a distanciar-se. Va començar a adonar-se que la realitat projectada des de dalt del pèndol era una construcció deformada, poc fonamentada.

Deslligant les sirgues, desfent-se dels lligams mentals, dels perjudicis del passat, va entreveure ja una realitat més ponderada, en la que conviurien junts el conscient i el subconscient, en harmonia, sense trasbalsos, seguin la fina línia ininterrompuda de l’existència. Li feia basarda, sens dubte era un fil d’Ariadna amb paranys i precipicis a banda i banda, però malgrat el cant addictiu, tenia prou senyals, clars i unívocs, de com seguir la navegació per arribar a Ítaca.