Sembla que s’ha destapat la caixa de Pandora (l’àmfora en la mitologia original grega). Sembla que l’acomplexament amb que els catalans parlàvem sobre la nostra identitat nacional i la possibilitat de ser una nació independent i sobirana s’està acabant. El 13 de setembre de 2009 hauria de ser l’inic del desacomplexament, l’inici de l’alliberament on la valentia d’uns pocs hauria de convertir-se en l’empenta per tots. Perquè no es pot parlar de la independència del nostre país? Perquè costa tant parlar de l’autodeterminació dels catalans? Perquè fins fa poc, els mitjans de comunicació, els polítics catalans, els principals líders del nostre país sempre han parlat en veu baixa i passant de puntetes sobre aquestes qüestions?
Enguany, a partir de la iniciativa d’Arenys de Munt de realitzar una consulta popular sobre la independència de Catalunya, sembla que l’acomplexament ha desaparegut. Ha costat però. En roda de premsa de fa una setmana, el portaveu del govern de la generalitat, encara deia que “no tenia res a dir” sobre aquesta qüestió. Finalment el president de la Generalitat en va acabar parlant. El seu missatge però, va ser que hi ha coses més importants per fer. Aquests fets “anecdòtics” que s’han sobredimensionat distreuen del que realment és important i del que preocupa al govern tripartit: la crisi i els problemes “reals” de Catalunya.
Jo em pregunto: La identitat nacional de Catalunya no és un problema real? Com pot ser que el govern d’un país no tingui res a dir sobre la seva identitat com a país? En tot cas, el portaveu del govern, podria dir que està a favor de la indivisibilitat de l’estat, que és el que volen els unionistes, o també podria postular-se com a partidari a que el poble de Catalunya decideixi què vol fer, o fins i tot podria apuntar el seu acord en que Catalunya fos independent; però el que no pot fer és dir que no te res a dir, no opinar. Quina nació del món no opina sobre la seva identitat?
Hi ha moltes causes per explicar perquè la deriva de la política catalana dels darrers 25 anys ens ha portat fins aquí. Sovint, els polítics actuals no tenen perspectiva històrica ni amplitud de mires i això porta que les seves accions responguin sempre a interessos materials o personals centrats en el dia a dia, més que en les grans qüestions de País. Per això estem on estem. Com a mínim des de la batalla de Muret (1213) el poble català ja lluitava per la seva identitat. A Vilafranca de Conflent van morir l’any 1674 catalans que defensaven el seu país en front els francesos, el 1714 es seguia defensant la independència, i malgrat tot, l’any 1931 el president Macià proclamava la república catalana. És a dir, no és un fet aïllat, no és que ara ens haguem tornat boixos, no és que ens ho haguem inventat. El mapa polític europeu, parlant només de l’últim segle, ha canviat constantment i nacions amb molt poca història com a tals (com per exemple Eslovènia o Finlàndia) han esdevingut estats absolutament legítims dins la Unió Europea.
Catalunya té 1000 anys d’història i els nostres polítics i governants gairebé no gosen parlar del dret a autodeterminació perquè “hi ha coses més importants”. Segur que per els milers de catalans que han patit per defensar Catalunya al llarg d’aquests mil anys, aquesta era la cosa més important. Els nostres polítics no tenen el do suprem per saber o decidir què és important i que no per Catalunya. Probablement si s’expressen així, és perquè només viuen el present i no tenen en compte la nostra història. Com deia l’historiador Sima Qian, ja al S. I a.C. “només els qui coneixen el passat poden dominar el present”.
0 comentarios:
Publica un comentari