Aquests darreres dies m’ha tocat fer un repàs de dos llibres interessants: Aqui, no! Els conflictes territorials a Catalunya. D’Oriol Nel·lo i Per una nova cultura del Territori? Mobilitzacions i conflictes territorials de varis autors. El tema evidentment és d’actualitat, i sobretot a Castellar. El llibre aprofundeix en el concepte de cultura del No i explica els pros i contres del concepte. Els moviments socials, vista la crítica, han anat modificant el discurs cap a una nova cultura del territori. Amb aquesta nova denominació es pretén deixar enrera les connotacions negatives, contràries al progrés, dels defensors del concepte cultura del no com a tipus de actuació en contra de tot. Aquests pretenen identificar les oposicions com a oposició al progrés, com a reacció infantil, contra un evident progrés liderat pels governs. Amb la nova denominació, nova cultura del territori, es pretén canviar la negativitat, defensant que el que es fa és únicament, una crítica al progrés en la forma que es defensa des dels governs i les administracions. Es veritat, però, tal i com expliquen els autors, que gràcies a la proliferació de moviments socials, i de plataformes i associacions, projectes equivocats s’han retocat o canviat, tenint en compte que els moviments locals, lluny de negar per negar, tenen un coneixement més acurat del territori en l’àmbit local i poden saber quines son les mancances dels projectes governamentals.
A aquest conflictes, s’ha de sumar aleshores, la guerra de mitjans i la guerra dels silencis. Efectivament, sovint els silencis oficials a projectes ja aprovats però impopulars, respon als diferents conceptes de models de creixement. Normalment les administracions defensen un model de creixement pel creixement, propi dels anys vuitanta. Durant aquesta època els debats sobre el creixement foren intensos. Enguany, i com que aquest model no és popular, com que teòricament el debat està superat, quan des dels governs locals es defensa un “creixement pel creixement”, aquesta defensa es fa des del silenci més oficial. Enfront aquest model productivista-especulatiu, tenim el defensat per les plataformes que és el model sostenibilista, més d’acord amb el tractament actual del territori. És simptomàtic que aquesta reflexió sobre els límits del creixement no només arracona a la marginalitat pública aquests debats, sinó que també els estigmatiza com a antisistèmics.
Està clar que, aplicats aquests elements a Castellar, ràpidament ens vindran al cap conflictes com la pedrera de Can Sallent, El Molí d’en busquets, la ubicació de la setena escola, i evidentment: Can Bages. I es que no perquè ara se’n parli menys, deixa de tenir importància; perquè evidentment, si l’administració local se’n surt amb el seu model productivista-especulatiu, no serà perquè des de tots els sectors socials i associatius no s’ha avisat de l’error, de l’equivocació, del desencert i de la irreversibilitat de l’acció. Efectivament, emparant-se amb el seu possibilisme i la seva seguretat pretesament infal·lible de governants, hauran dut a terme accions irresponsables sense tenir en compte els factors exposats, el marc de crisi global en que ens trobem i l’estat de les empreses beneficiaries.
Aquest exemple que exposo, compleix exactament l’anàlisi fet pels autors dels dos llibres. Des de un moviment social, local, que coneix el territori millor que l’administració, una unió de ciutadans que defensen una nova cultura del territori i un nou model de sostenibilitat. Uns partits polítics ancorats en un marc cultural productivista-especulatiu, i uns silencis oficials que intenten arraconar a la marginalitat pública el debat. Que no es pensin que no se’n parlarà més. Queda molt per explicar, i tot un any per endavant.
